Com podran llegir a la crònica que hem publicat, la Universitat de Barcelona ha homenatjat aquest divendres el catedràtic d’hisenda pública Antoni Castells amb motiu de la seva jubilació.
Castells té fama d’home exigent amb els seus equips (el conseller Joaquim Nadal en va dir “intransigència implacable amb els incompetents” i la catedràtica Núria Bosch va parlar de “devoció pel perfeccionisme”), però tothom admetia que l’exigència començava per ell mateix.
El recordo bé en l'etapa de conseller d’Economia (2003-2010) als governs dels presidents Maragall i Montilla. I quan dic que el recordo bé vull dir que encara puc evocar la insòlita mescla de rigor i passió amb què parlava de la històrica patata calenta que és l’asfíxia financera de la Generalitat.
Han passat les dècades, la patata fa temps que s’ha rostit al forn i Espanya assisteix en silenci a la presa de pèl que es produeix cada dia sota la nostra mirada: això que alguns s’han atrevit a dir “l’estat més descentralitzat del món” ha donat lloc al Madrid més fort, més dotat i connectat i a la Castella més buidada i xuclada. S'ha fet realitat el "Madrid se’n va" i el "Madrid se n’ha anat" de Maragall, mentre hem de suportar les declaracions agressives i analfabetes d’Ayuso, que freguen el delicte d’odi, sobre Catalunya.
Tots els ministres i altres consellers autonòmics sabien que tenien al davant una autoritat en matèria de balances fiscals, i quan parlava de la Generalitat sempre exigia un respecte pel “prestigi de la institució”.
Per això, quan llegeixin que la dreta s’escandalitza per qualsevol cosa que es faci de Catalunya, recordin la sordesa sistemàtica que l’estat espanyol ha practicat amb científics de la talla de Castells, que s’han passat la vida oferint una solució federal.
