En castellà també, sisplau, o el preu de la independència
L'article publicat diumenge passat per E. Voltas en aquest rotatiu - En castellà també, sisplau- fa servir de títol la mateixa expressió que usen les associacions Cervantes o Por la Tolerancia en llur reivindicació a ultrança de l'ús de la llengua castellana a Catalunya.
No crec que ningú posi en dubte la bona intenció d'en Voltas. Tan bona com errada, però.
És cert que la reclamació de la independència del país no pot tenir de base només els avantatges econòmics que aportaria la plena llibertat. A parer meu, però, Eduard Voltas s'equivoca quan diu que el catalanisme ha d'abraçar la llengua castellana. Que no s'adona que és el castellà qui ens abraça, amb abraçada d'ós, tanmateix, perquè l'Estat l'ha utilitzat d'instrument diluent i opressor contra el nostre poble?
¿Es pot creure de debò que els ciutadans de Catalunya de llengua i cultura castellana es preguntarien amb temença si podrien continuar sent ells mateixos en una Catalunya independent? Em costa de veure-ho així. Sempre hi ha reductes, esclar. Si actualment els catalans que tenen com a llengua familiar i de relació habitual el castellà desenvolupen la seva activitat ciutadana amb tota tranquil·litat i normalitat, cosa que no podem fer els autòctons i catalanoparlants, ¿en quina raó podrien basar la seva por?
Si la independència depengués d'aquest factor, tal com exposa el periodista, és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.
Coincideixo amb l'article a què faig referència quan assenyala que no podem mostrar-nos indiferents al marc real que configuren les cultures amb les quals vivim en contacte. I el que subscriu gosa dir que cal dissenyar un tractament i desenvolupar un projecte que atengui la realitat nacional de manera plena, sense escarafalls, i que asseguri la pervivència de la cultura catalana.
La veritat és que no se'm fa difícil considerar un marc cultural català que inclogui totes les llengües que es parlen a Catalunya i les manifestacions culturals que se'n derivin. Tot plegat són mostres de cultura fetes per ciutadans catalans originaris de diversos països i que viuen i treballen a Catalunya. Per tant, en el gran espectre dels fets culturals catalans, tots han de ser considerats de casa. I la consideració no voldrà dir només comprensió i respecte. Els models de tractament lingüístic i cultural a definir, ja siguin referits a la població de parla castellana o a d'altres, poden ser d'assimilació, de mestissatge i d'aïllament: cap d'aquests satisfà el concepte de nació identificada. Cal considerar, però, el model d'integració, que atén els drets lingüístics i culturals de tothom i que fa que els ciutadans d'altres llengües i cultures participin en la llengua i la cultura del país on viuen. Dels models de tractament exposats, a parer nostre només l'aplicació de l'últim és possible i justa amb vista a una futura independència.
En la integració de les diverses manifestacions culturals que es generen a Catalunya caldrà distingir dos àmbits: el marc específic català i el marc general català. El marc específic català inclou les manifestacions de cultura catalana: llengua, costums, tradicions... Pel que fa al marc general català, caldrà entendre que abraça totes les dimensions culturals que viuen en contacte en la nostra societat i que prenen com a eix vertebrador de la nació-estat del futur la llengua i la cultura catalanes.
La societat del possible estat català tindria una llengua comuna i pròpia i una cultura també comuna. Alhora, tindria manifestacions de cultura diverses que, per ser viscudes i expressades per ciutadans catalans d'origen diferenciat, també formarien part de l'àmbit general de la cultura de Catalunya.
Per integrar cal reconèixer i per ser reconegut cal integrar-se. En poques paraules do ut des (dono perquè donis).
Així, no cal renunciar a res i menys abraçar com a propi allò que ens amenaça i engoleix.