Castanyada

Així com la tradició de fer cagar el tió sobreviurà sempre, fins i tot quan ningú sàpiga què vol dir tió, la de la castanyada perilla. El tió és imbatible. Conté tres de les coses que més ens agraden a petits i grans: violència, escatologia i regals. Vegem els problemes de la castanyada:

L’avorrida castanyada competeix amb el divertit Halloween. El Halloween és la festa dels joves i dels “enrotllats”. Disfressar-se i fer por no es pot comparar amb seure a torrar castanyes i moniatos i a menjar panellets (amb els grans).

Les castanyes i els moniatos necessiten l’element llar de foc, que no tothom té. Sense llar de foc encara tenen menys gràcia.

El canvi climàtic perjudica la festa, pensada per al fred. A l’època de Folch i Torres, hom s’escalfa les mans amb la paperina de castanyes.

La paperina ens porta al següent element. Avui en dia, hi ha diaris, com aquest, que surten en paper, però cada cop més el subscriptor, jo mateixa, els llegeix al telèfon o a l’ordinador, excepte el diumenge. La paperina feta de paper de diari, doncs, cada cop més és una raresa, de la mateixa manera que ho és posar fulls de diari a terra, perquè no et trepitgin el que acabes de fregar.

La castanyera, una iaia amb mocador al cap i davantal, arrugada i encorbada, és un personatge en desús. Les iaies, avui en dia, no porten mocador al cap, ni davantal, i no tenen gaires arrugues. Van al gimnàs i es vesteixen amb pantalons texans i samarretes. A la porta de l’escola, quan esperen els nets (que els portaran els temibles “panellets escolars” de pinyons, mocs i sorra fina) se les confon amb mares tardanes, segons com.

Però de cap manera us dic que abandoneu tota esperança. Al revés. Som catalans. No hi ha res més excitant i noble que fer el boca a boca a algú que tothom diu que es morirà.