Cassandra a la Plaça Major

Com que vivim temps de xarlatans, estem exposats contínuament a profecies i vaticinis que no es compleixen mai, tret de quan l’encerten per atzar, o per reducció a l’absurd. La majoria dels auguris neixen de la necessitat de fer bullir l’olla als mitjans i/o a les xarxes socials i, per tant, de l’afany de protagonisme. D’altres no tenen autoria coneguda, però fan fortuna ràpidament dins l’opinió pública. En aquests casos, les previsions solen expressar els temors (o bé el seu revers, les esperances) de la ciutadania.

Un dels auguris esperançats que han caducat amb més contundència és aquell que afirmava, al començament de la pandèmia, que el coronavirus faria canviar la nostra relació amb la naturalesa per fer-la més respectuosa i equilibrida. Ben al contrari, ara veiem un retorn a les pitjors rutines d’abans del covid, amb una avidesa furiosa, com si ens haguéssim de rescabalar dels temps de restriccions amb una espècie de desbordament sense mesura. Això es tradueix, en la pràctica, en un desfici per superar totes les marques de l’any 2019 (més vols als aeroports, més turistes a cada destinació, més pernoctacions, més de tot) i, a la vegada, en una contradictòria voluntat per encabir les xifres de rècord dins uns paràmetres que s’han imposat en la retòrica, però no en el dia a dia de les nostres comunitats: termes com sostenibilitat o circularitat, o com descarbonització o reindustrialització. Tothom les va salmodiant, sense dir que no es pot o no es vol o no se sap dur-les a la pràctica. D’aquesta manera, encara que millorin els indicadors del mercat laboral, les desigualtats persisteixen o, fins i tot, s’aguditzen. La guerra de Rússia contra Ucraïna ha enfosquit encara més el panorama, ha incrementat la sensació de fragilitat i ha tornat a postergar els bons propòsits de millorament. Res de tot això, però, no mitiga la crisi climàtica, ni fa menys angoixosos els seus efectes.

Dissabte, el GOB (la més veterana entitat ecologista de les Balears, amb quaranta anys d’història) va reunir quatre mil persones a la Plaça Major de Palma per formar un mosaic humà amb un missatge de futur i d’exigència de compromís: “Avui per demà”, deien les lletres formades per la gentada. Diuen i diran, perquè (dins les coordenades de les Balears) la concentració va ser un èxit que mereixerà ser celebrat i posat en connexió amb el millor activisme, aquell que treballa arreu per evitar la degradació de les condicions de vida de la Terra a causa de l’acció humana: amb aquest propòsit, el mosaic de dissabte serveix d’impuls per a una iniciativa legislativa popular (ILP) que hauria de culminar en una llei que protegeixi l’entorn natural dels estralls del turisme de masses i que pugui servir de referència dins l’estat espanyol i dins Europa. Cal desitjar que el clam del mosaic de Palma, i els d’altres mobilitzacions, no segueixi la sort del de Cassandra, que va rebre les burles dels seus conciutadans, que la tenien per boja, quan ella els cridava a abstenir-se d’entrar aquell gran cavall de fusta dins els murs de Troia.