En moltes escoles de negocis i en altres centres s'ha anat introduint, des de fa temps, el mètode de treballar a través de l'anàlisi de casos : es planteja un fet concret en el seu context, i després s'examina el cas en detall, des del punt de vista que sigui, econòmic o social, mèdic, legal o d'algun altre tipus. El mètode té les seves limitacions, la principal de les quals és que o bé els participants que analitzen el cas també compten amb importants coneixements de fons, bàsics, orientadors, o bé poden acabar fent anàlisis absolutament irrellevants, anecdòtiques, perquè no hi veuran més enllà del nas i es quedaran a la crosta d'allò que plantegen, sense poder-hi entrar gens. És clar, però, que tots els mètodes en tenen, de limitacions. Ferrater Mora insistia sempre que "tot té un preu", i que apostar per un mètode, uns principis o uns axiomes implica necessàriament deixar-ne de banda uns altres. No es pot tenir tot, sobretot no es pot tenir tot alhora.
Ara bé, més enllà de les possibles limitacions, l'anàlisi de casos accentua un aspecte important: que els nostres problemes sempre són concrets, que s'han d'abordar allà on són i que, encara que un problema estigui interrelacionat amb molts altres, cadascun té les seves característiques pròpies, que han de ser conegudes i tractades si es vol arribar a una comprensió satisfactòria d'allò que s'està examinant.
Clarament, això de tenir en compte el cas concret és una característica definitòria de l'activitat científica. Al capdavall, les lleis generals que regeixen en ciències només s'obtenen a partir de molts casos particulars que s'han examinat abans i que sembla que presenten trets tan comuns que, a partir d'ells, es pot arribar a una afirmació general. Formulem, per exemple, la llei de la gravetat perquè l'hem vist funcionar en cossos individuals, i acceptem que els metalls són bons conductors del calor i de l'electricitat perquè aquesta és la característica comuna i definitòria.
En canvi, les humanitats o les ciències socials -alguns parlen de ciències toves, quasi dalinianes- no acaben formulant lleis generals d'aquest tipus senzillament perquè els objectes, idees, testimonis o sentiments que estudien són tan i tan concrets i particulars que només es poden entendre bé si se'n respecta la singularitat. És clar que entre alguns casos diversos del domini de les humanitats també es poden constatar semblances o diferències però, com que aquestes semblances i diferències no revelen trets absolutament comuns que defineixin i igualin els casos diversos, els estudiosos no poden arribar-ne a deduir -contràriament al que passa en les ciències naturals- lleis generals vàlides per a tots els casos.
Això fa que les ciències humanes hagin de ser tractades amb molt de compte, a fi que la complexitat d'allò que tracten no es faci malbé ni es desvirtuï. Alhora, però, aquí rau la fascinació d'aquestes ciències, permanentment originals i sorprenents. Dels objectes i casos que examinen no n'esperen regularitats sinó justament irregularitats, novetat, sorpresa. I per això la innovació que ara està de moda forma part del moll de l'os de les humanitats, mentre que, per a les ciències dures, la innovació és una tasca que s'ha de planificar i dissenyar. En aquestes ciències la innovació exigeix vies noves de coneixement i no compta amb un pòsit permanent de novetat que acompanyi sempre en la feina que es va fent.
Un error greu d'alguns que es dediquen a les humanitats és que no volen que ho sembli sinó que aspiren a ser científics de debò -per dir-ho malament-, i no adverteixen que no ho podran aconseguir mai, perquè la matèria que tracten no els ho permetrà, i que més aviat acabaran malbaratant i destruint la vida i la singularitat que tenen entre mans. Els objectes d'estudi de les ciències humanes reclamen sempre un tractament allunyat d'afirmacions generals, descontrolades. En humanitats, les afirmacions generals resulten ridícules i perilloses, com quan es fa veure que se sap què són l'amor, la justícia, l'objectivitat o la felicitat en general i en abstracte, com si algú pogués agafar aquests conceptes de cop, com qui diu, a collibè.
Tots els que examinem la realitat ho hem de fer en concret, perquè la realitat sempre és concreta. L'objectiu, doncs, és sempre l'anàlisi de casos. Però hi ha casos i casos. D'alguns se'n poden estirar uns fils, d'altres uns altres, i d'alguns, cap. El que no es pot fer és voler estirar més fils del compte. Qui es vol fer el savi és un mal cap.