Hi ha una certa –i en part fundada– tendència a creure que el creixement econòmic afavoreix al que mana. Des d'Europa s'ha ensabonat Sánchez posant Espanya a primera línia del creixement europeu, com un indici d’una estabilitat major del que la baralla política quotidiana sembla indicar. Però les bones notícies econòmiques, com la creació de mig milió de llocs de treball el 2024, no poden ocultar, per exemple, que, en un any presumptament bo com aquest encara hi ha més de dos milions i mig d’aturats. I molt menys oblidar els dos problemes més sensibles del moment present: la bretxa social, amb símptomes de fractura creixent, i la principal manifestació d’aquesta realitat: les dificultats per accedir a un habitatge. Són temes recurrents en les enquestes i estudis d’opinió.
En tots els casos a aquesta preocupació se n’hi afegeix una tercera –que sovint arriba en primer lloc– la immigració. Però aquí l’efecte d’inducció per part de la dreta, que estimula les baixes passions xenòfobes per treure’n rendiment, desfigura les coses. La immigració ni és un caprici dels que venen ni justifica el refús dels d’aquí. Venen perquè als seus països no se’n surten, però també perquè aquí la nostra economia els necessita per seguir creixent. I naturalment, per ells també és una primera necessitat trobar un lloc en el qual habitar.
Tot plegat fa que ara mateix la qüestió de l'habitatge hauria de ser una prioritat absoluta de qualsevol govern. No és assumible ni moralment ni socialment que hi hagi tanta gent sense casa, d’aquí o que venen de fora. La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa.
No es tracta de mitificar la casa. Aquest espai propi no és cap paradís. Està fet del mateix material que determina –per a bé i per a mal– l’experiència de la condició humana: les relacions de poder –no hi ha dues persones iguals–, la voluntat de dominació i de possessió. I tots sabem que malauradament les pitjors atrocitats passen sovint entre les parets dels espais privats (on històricament el masclisme ha actuat amb flagrant impunitat). Però això no impedeix que la casa digna sigui un dret fonamental que els estats han de garantir. I que deixar ciutadans sense habitatge és condemnar-los a la marginació. En el deliri del sistema econòmic actual, l’accés a l'habitatge hauria de ser prioritat absoluta. I, tanmateix, en països presumptament avançats com els nostres cada cop hi ha més gent al vivint al carrer o en plena marginalitat.
