“Edifici destinat a servir d’habitació humana”. Així defineix casa el diccionari. Ara mateix, el problema que defineix la realitat d’un país com el nostre és l’habitatge. Per a un ésser que neix i creix i viu un segle com a màxim, que té la precarietat com la seva condició, i per molt que alguns es creguin superhomes (i fins i tot estiguin gastant diners amb la fantasia d’aconseguir la immortalitat), la casa és el lloc en el qual tothom té dret a estar. La vida d’una persona és un relat que necessita marcs referencials per construir-se. I en aquest sentit la casa és el lloc més evident: un espai propi, teixit per un mateix amb els que la comparteix, construït a la seva imatge i semblança. No és cap paradís, pot ser fins i tot un infern. No hi ha dues persones iguals; en qualsevol relació es produeix una diferència de potencial, i l’abús i l’explotació estan en l’ordre del dia de la condició humana. Però sense casa no hi ha món propi. Anar de racó en racó és estar a la intempèrie, exposat a tot i sense poder-se fer un espai. Per això la casa és el lloc necessari des del qual desplegar-se. I, de fet, és sobre aquesta idea que es construeixen marcs ideològics que donen sentit i dibuixen una pertinença, com ara la pàtria: la casa de tots els que es reconeixen en una nació.
La casa és un dret fonamental. I és obligació dels estats garantir que tothom en tingui. Per això, ara mateix la preocupació per la casa, fruit de la marginació creixent d’una part molt significativa d’una societat cada cop més desigual, hauria de ser una prioritat política absoluta. I, en canvi, els governs i bona part dels mitjans de comunicació agiten el fantasma de la immigració per alimentar la por i el pànic de la ciutadania i trobar culpables de no poder tenir casa. No pot ser que una part important de la població estigui en precari, en risc de perdre la llar; no pot ser que els preus de l’habitatge es disparin i els governs no facin res per aturar-ho; no pot ser que els grans inversors en construcció imposin costos desmesurats i prioritzin l’allotjament turístic a les necessitats dels ciutadans. No pot ser que cada cop hi hagi més gent dormint al carrer i les administracions mirin cap a un altre cantó. I no pot ser que es faci de la immigració el cap de turc, seguint l’ideari de l’extrema dreta. La ineficiència dels governs i la voracitat dels diners –els grans inversors– en són responsables. De fet, alguns ja fa temps que canten el rèquiem de la democràcia.
