La casa que vull...
Em miro aquesta sèrie que és The Crown, sobre la Corona anglesa. Els personatges pateixen banyes, desamor, avorriment. Són freds, eixuts, hipòcrites. Però sura, allà enmig, una qüestió fonamental, que em fa morir d’enveja, però d’una enveja estranya, perquè és enveja estructural. Tots aquests desgraciats, aquests incapaços sentimentals, aquests ploricons abandonats i amb un destí negre, tenen casa. No la paguen. La tenen. Sempre hi ha sigut. Mai es quedaran sense.
No puc evitar-ho. Els veig patir, els veig humiliar i ser humiliats i penso: “Sí, sí. Però teniu casa”. Tenen allò que se’n diu –i la frase no pot ser més exacta– un lloc on caure morts. Els veus plorar en un llit de luxe, en una cambra de sostres gegantins. Els veus odiar, lamentar, els veus sentir que voldrien ser en un altre lloc, però entens també que a l’altra banda de la porta de doble batent hi ha una minyona a punt, per si de cas. Cap problema econòmic, cap preocupació per l’Euríbor. Sí, sí, ells voldrien ser plebeus, però a la manera de la cançó Common people. Sense pensar que no poden pagar, sense pensar en desnonaments.
Viure sense això, sense aquesta hipoteca que és la hipoteca, deu ser com viure la vida d’un nen. Què en sabran ells, els que tenen la casa pagada, els que hereten, de patir per les condicions hipotecàries? Però al mateix temps em pregunto: se la deuen estimar, aquesta casa? Les cases que no tenen hipoteca –la dels Windsor, la dels Borbons...– són en realitat palaus gegantins, amb sales i sales que sempre neteja algú altre. A la meva edat la majoria d’amics que tinc ja estan a punt de tenir la hipoteca liquidada. Només jo, la cigala del conte, segueixo cantant fora de lloc. Als que no tenen casa pagada els agraden molt les cases. De vegades vaig a veure cases que sé que mai, mai, podré pagar.
