La casa dels pares té un valor incalculable. Per a qualsevol de nosaltres. Era el lloc on potser vam viure la nostra infantesa, on vam créixer i descobrir la vida. On, com diu la meravellosa cançó del cantautor italià Francesco Guccini en referir-se al record de la llar paterna, cada objecte era un símbol i una promesa. No hi ha tristesa més gran que, quan els pares moren, recórrer l'habitatge buit i silenciós, on els records s'han quedat congelats a les parets, com a fantasmes, com si tot el que hi vam viure s'ho hagués emportat el vent.
En heretar la casa dels pares, a més de la tristesa i la melancolia, s'obre un problema fiscal i econòmic. Segons l'herència, pot haver-hi un cost fiscal important. Sempre he denunciat l'impost de successions. És confiscatori. Els nostres pares van pagar tots els impostos del seu immoble. I, per tant, per què hem de tributar pel mer fet de rebre'l? Pensin-ho. Si un país no produís res, al cap del temps, de generació en generació, com que l'Estat se'n queda un percentatge cada vegada, al cap de molts anys tot acabaria per pertànyer-li. L'Estat és l'únic hereu que mai mor.
Aquesta setmana s'ha aconseguit una xifra rècord. Gairebé una quarta part de tota l'oferta immobiliària de segona mà correspon a llars que eren dels pares. Molts voldrien conservar-la, però hi ha molta por a llogar. La por dels particulars a arrendar immobles s'ha disparat del 14% al 27%. Gràcies a la seguretat jurídica d'aquest país, on l'inquilí morós té més drets que el propietari impagat.
Bona part dels que la posen en venda, a més, han d'afrontar pagament d'impostos o la pròpia fiscalitat de la tinença de l'immoble. I no poden afrontar-ho. Sé de persones que han hagut de malvendre patrimoni familiar per poder fer líquida la part de l'impost. Vens la casa dels pares perquè l'Estat en vol un trosset en forma de diners, i tens uns mesos per fer l’ingrés.
El problema s'agreuja quan els receptors de l'herència són diverses persones, diversos germans o familiars. Compartir propietats o patrimoni és molt difícil perquè cada persona té les seves necessitats, està en moments diferents i té la seva manera particular d'entendre l'estalvi o de prendre decisions per conservar el patrimoni.
Per tot això la casa dels pares, aquesta que va ser testimoni del nostre naixement, dels dies més feliços i no tan feliços, però dies de família, al cap i a la fi, no té cabuda més enllà de les seves vides. Ni l'Agència Tributària ni la família ni la legislació posaran fàcil conservar-la.
Això sí. Els records no ens els prendrà ningú.
