El cas de la professora Robinson
Arran del cas Begoña Gómez, voldria aportar un precedent nord-americà al debat sobre com la carrera professional dels consorts de persones en posicions prominents es pot veure normativament afectada per aquesta prominència.
En els anys setanta del segle passat treballava a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. La meva oficina era en el mateix edifici que el de la professora Julia Robinson. No la vaig conèixer personalment. Sí que la va conèixer la meva dona, amb la qual havien distribuït fullets contra la guerra del Vietnam. Intel·lectualment, en canvi, la coneixia prou bé. La professora Robinson era una eminent matemàtica, i una de les seves contribucions, marginal en la seva trajectòria, era fonamental en els meus àmbits d’interès.
L’any 1900 el gran matemàtic David Hilbert va formular un llistat de vint-i-tres problemes que eren alhora nuclears per al desenvolupament de les matemàtiques i molt difícils. Resoldre un problema de Hilbert ha estat una porta d’entrada a la glòria matemàtica. El talent matemàtic del segle XX s’hi va abocar. Resoldre un problema important era estimulant, però també ho era resoldre un problema de la llista de Hilbert. Al llarg del segle la majoria s'han resolt, però no tots. El repte continua. Julia Robinson va projectar el seu enorme talent en la resolució del problema número deu (en teoria de nombres). Hi va treballar vint-i-dos anys i pràcticament el va resoldre. La solució és el teorema MRDP. La D (Davis) i la P (Putnam) són per matemàtics que van contribuir –sovint en col·laboració amb ella– a avançar. La R és per Robinson, però la M és per Matijasevic, un jove de 22 anys que, sobre les bases ja construïdes i des de Leningrad –avui Sant Petersburg–, va saber aportar el pinacle que faltava. I així és com una de les millors matemàtiques de la història no va fer aquest últim pas. En el món de la recerca això és habitual que passi, però en el seu cas va passar probablement per raons que no haurien d’haver passat. Els experts pensen que Robinson hauria conclòs el seu programa si hagués tingut alumnes brillants i dirigit tesis doctorals. El perfil de Matijasevic era precisament aquest. Però Robinson no hi tenia accés perquè no era membre del departament de matemàtiques. No ho era perquè Robinson era el nom del seu espòs, Raphael Robinson, professor de lògica en aquell departament. A Berkeley hi havia una norma antinepotisme que establia que dos membres de la mateixa família no podien ensenyar al mateix departament. No cal afegir que això va perjudicar sobretot les dones. En el cas de Robinson, la resolució del problema de Hilbert li va comportar entrar a l'Acadèmia Nacional de Ciències i tot seguit rebre molts reconeixements i honors, inclòs el d’accedir a una posició acadèmica a Berkeley idèntica a la del seu marit. La carrera de Robinson es va salvar, doncs. Però qui sap si va arribar on podia haver arribat, i sobretot pensem en quantes són les carreres que les normes antinepotisme devien descarrilar.
Les normes de les universitats dels EUA han canviat molt. Avui no és només possible contractar parelles sinó que és sovint una necessitat per a institucions que no estan situades en un ecosistema prou ric per fer compatible l’atracció de talent amb el fet que sovint el talent va en parelles.
El que hi havia darrere de les normatives restrictives, és a dir, la preocupació pels tractes de favor, ha quedat desplaçat, en primer lloc, per una reducció de l'àmbit de les decisions discrecionals –per exemple, sobre contractació de personal– i, en segon lloc, per la normativa sobre conflicte d’interessos, un instrument molt més fi i just que el de simplement negar oportunitats per raó de qui sigui la teva parella. Si, per exemple, un membre d’una parella forma part d’un comitè d’avaluació en una convocatòria de recerca no es nega a l’altre la possibilitat de sol·licitar l’ajut, sinó que es descarrega el membre que és al comitè de l'obligació d’avaluar la proposta de la parella, alhora que s’estableix una normativa de vigilància per garantir que l’abstenció és genuïna.
Dues idees haurien, doncs, de ser clares. La primera és un principi: el dret a desplegar una vida professional normal i a perseguir les oportunitats que ofereixi no pot estar limitat per raó de qui sigui el consort. La segona és que, sens dubte, és també imprescindible establir mecanismes per fer compatible el principi anterior amb l’absència de tractes de favor. Afortunadament és possible. No cal aigualir un principi que ha de prevaldre.
