La discussió té lloc al vestíbul dels Ferrocarrils Catalans. Una noia, d’uns vint anys, parla amb una treballadora, d’uns quaranta, d’aquestes que van amb l’uniforme i t’ajuden si no saps quina zona et toca. “És que tu no em vols ajudar”, s’exclama la noia. “És que jo no et puc ajudar”, s’exclama la dona. I afegeix: “Ves a la central i explica el teu cas i aviam què et diuen. Jo què vols que hi faci?” La noia mou el cap desolada. “Perquè com que és el meu problema i no el teu, aquest és el problema, tu no m’ajudes”. La dona també mou el cap desolada. “I com vols que t’ajudi? Tu has perdut la targeta. No hi puc fer res. Què vols?” La noia tanca els ulls desesperada: “Doncs que me la paguis, perquè jo ja l’he pagat i no la puc tornar a pagar”.
La qüestió, ja ho entenc, és aquesta. La noia ha perdut la targeta, potser mensual, i reclama a l’administració que li arregli. Però la representant de l’administració li diu que no li pot arreglar, perquè si ha perdut el bitllet o se l’ha menjat o li ha caigut per la claveguera o se li ha extraviat enmig d’una superilla no és culpa seva. Que vagi a la central i que ho expliqui, aviam si li donen solució. Ella no pot. La noia, amb els ulls plorosos, es queixa de la fredor de l’administració i del poc cor que tenen els funcionaris. “Ja sé que a tu no t’importa el que a mi em passi”, gemega.
I jo somric. Esclar que no li importa. No li ha d’importar. Pot sentir una certa empatia, una certa curiositat, però allò –que la noia hagi perdut la targeta– no va amb ella. I no va amb ella per una raó: la noia, que tracta aquella treballadora com una minyona, és a dir, com una mare, és a dir, com una parella, no està sent amable. És el centre del món, un centre aviciat, consentit, infantil. Així t’imagines que se senten, cada dia, molts alumnes a l’aula.
