El filòsof Jean-Paul Sartre va reflexionar amb profunditat sobre la condició humana i la naturalesa del mal. En la peça de teatre Les mosques, escriu que el més avorrit del mal és que un s’hi acostuma. Però el mal, el de veritat, quan es mira de cara mai no deixa d’horroritzar ni de sorprendre. Des de la setmana passada, al Palau de Justícia d’Avinyó se celebra el judici contra el francès Dominique Pélicot, un jubilat que durant deu anys va drogar la seva dona, fins a deixar-la inconscient, per oferir-la gratuïtament a homes desconeguts perquè la violessin. Al banc dels acusats s’hi asseuen files d’homes identificats entre les 4.000 fotos i vídeos que el mateix Pélicot va enregistrar. La xifra glaça la sang, n’hi ha tants com 50, i haurien de ser molts més, fins a 83.
Gisèle, la dona traïda pel marit i abusada sexualment per estranys, ha refusat la possibilitat que el judici se celebri a porta tancada. Amb una gran valentia ha optat per un procés obert per visibilitzar i conscienciar sobre el fenomen de la submissió química en les agressions sexuals. Del dolor que la colpeja n’ha tret força per entrar i sortir del jutjat amb el cap ben alt, mentre la majoria dels acusats ho feien a cap cot. Ella ha arrencat la vergonya injusta del seu rostre i l’ha projectat en el dels agressors. De la vida feta cendres n’ha sabut revifar la flama que lluita per donar ressò a les veus de tantes dones que són víctimes de la mateixa violència patriarcal.
En el judici, que s’allargarà més de tres mesos, sentirem les veus d’una colla d’homes que, per defensar-se del que és indefensable, banalitzaran el mal que han comès. Amb excuses buides i mimètiques, intentaran minimitzar l’horror dels fets. Tres quartes parts dels acusats es neguen a reconèixer les violacions. Com explica Hélène Devynck a Le Monde, el seu argumentari és sempre el mateix: no entenen la gravetat dels seus actes i estan convençuts que són bones persones, fins i tot quan les proves els incriminen de manera aclaparadora. Alguns invoquen el tòpic de l'impuls incontrolable, altres la frustració sexual. Hi ha qui, fins i tot, se sorprèn d'haver actuat així. I n'hi ha que s'atreveixen amb la perversa noció de la "violació involuntària", com si fos possible exercir la violència sense intenció. Per a Gisèle, però també per a totes les dones, aquestes justificacions són altre cop una forma d’agressió. Les paraules també fan mal, fereixen per dins, i contribueixen a seguir adobant el terreny d’un sistema amarat de violència masclista.
El cas Mazan, com se l’ha batejat, pel lloc on van passar els fets, destil·la violència per totes bandes. Les xarxes socials s’han convertit en un camp de batalla paral·lel al judici, i la indignació ciutadana ha desbordat els límits de la sala del tribunal. Per diferents canals digitals, especialment a X, circulen llistes amb informació personal dels acusats: nom, cognoms, professió, adreça i, fins i tot, fotografies. En el fangar de les xarxes socials es tem que la ràbia col·lectiva pugui derivar en atemptats contra la integritat física dels acusats i els seus familiars, i en aldarulls públics animats fàcilment per l’extrema dreta. Segons els advocats de la defensa, ja han començat a arribar els primers insults i amenaces dirigits a les famílies. La mateixa Gisèle, com a principal afectada, ha demanat més moderació a les xarxes socials. Els familiars no poden carregar amb la culpa del pare, el germà o el fill que està encausat, ni poden ser el blanc d’una ira mal canalitzada. No és la fúria popular qui ha de decidir si aquests homes són culpables de violació, sinó la justícia a través de les seves lleis. La violència no es combat amb més violència.
Sartre, en una altra obra teatral, titulada A porta tancada –que és com els imputats voldrien que se celebrés el judici–, va formular una de les seves expressions més cèlebres, “L’enfer, c’est les autres” [L'infern són els altres], referint-se a com la mirada dels altres ens pot jutjar i definir, sovint de manera injusta, la qual cosa ens genera patiment, l’infern. Tanmateix, en el cas dels acusats de l’affaire Pélicot, aquesta mirada indignada i severa dels altres no distorsiona la realitat, sinó que els enfronta directament amb els seus actes, i amb el dany que han causat a una dona que, amb el cos inert per les drogues, no es podia defensar. Per a tota aquesta manada d’homes arrenglerats davant del tribunal, l'infern que prové dels altres no és un càstig injust, sinó ben merescut.
