L'atrocitat perpetrada per Dominique Pélicot contra la seva esposa Gisèle ens fa pensar –entre moltes coses més– en les imatges i els relats que la cultura dona de la violació. Pensem, per exemple, en tres pel·lícules: Els gossos de palla, de Sam Peckinpah (1971); Irreversible, de Gaspar Noé (2002), i El consentiment, de Vanessa Filho (2023).
A Els gossos de palla, el personatge femení principal és una dona amb un caràcter fort que ha tingut vida sexual abans de casar-se amb el protagonista masculí. Un dels seus antics amants l'acabarà violant; en un principi ella s'hi resisteix, però després es deixa anar i obté plaer (una vella fantasia masculina, abonada amb fosques lectures de Freud). Això desembocarà en un posterior esclat de violència. A Irreversible, la protagonista deia plantat en una festa el seu company, cansada de veure'l drogar-se i flirtejar amb altres dones: en el camí cap a casa, és brutalment violada per un depravat en un pas subterrani. Novament, això durà a una explosió d'ira, en què el company de la víctima es venjarà del violador. El consentiment, per la seva banda, narra l'abús comès per l'escriptor francès Gabriel Matzneff, defensor públic i notori de la pederàstia, quan tenia cinquanta anys, contra Vanessa Springora, quan en tenia catorze. Ja adulta, Springora és l'autora del llibre del mateix títol en què es basa el film (el podeu llegir en català, traduït per Marta Marfany Simó). Aquí no hi ha escenes sanguinàries, sinó el relat de la violació d'una menor, embolcallada –per part del depredador– en una retòrica embafadora d'amor idealitzat. Narra també el dolor de la víctima (i de la seva mare, víctima i alhora còmplice dels fets) i de la completa impunitat del pederasta Matzneff, protegit per l'elit intel·lectual, mediàtica i política francesa del moment. Les relacions amb menors van ser aplaudides i àvidament cercades, durant molt de temps, per intel·lectuals capdavanters i suposadament engagés de França i, en imitació seva, d'arreu d'Europa. Matzneff encara és viu i mai ha hagut de respondre penalment dels seus actes. L'educació i la cultura no ens salven de l'abjecció; en aquesta història, de fet, en són l'excusa.
El consentiment és un relat més complex i té, a diferència dels altres dos, una mirada feminista. Per la seva banda, Irreversible i Els gossos incideixen en una mateixa idea: la violació és una prerrogativa dels homes. Les dones tenen acotat el seu paper com a víctimes; tota la resta (cometre la violació, per descomptat, però també, arribat el cas, castigar-la) és cosa dels homes. Des d'aquest punt de vista, un home pot violar la seva dona (i, per a molts, això no serà considerat violació), però ha de vigilar que altres homes no facin el mateix. Com que Dominique Pélicot no tan sols renunciava a protegir la seva dona sinó que convidava altres homes a violar-la, aquests ara declaren que no pensen que fessin res mal fet: no era Gisèle qui havia de decidir si allò eren o no eren violacions, sinó que això era assumpte de Dominique.
