Cas Pelicot: els que han callat

“Que la vergonya canviï de bàndol” és un bon eslògan, però el que ha fet Gisèle Pelicot va molt més enllà del que cap dins un eslògan: Gisèle Pelicot ha deixat clar que no tot és relatiu, ni opinable, ni líquid. Gisèle Pelicot ha recordat a tothom que hi ha víctimes i botxins, agressors i agredits, i que els ofesos i els humiliats no admeten ser mesurats amb la indignitat de qui els ha ofès i els ha humiliat. De manera particular, ha fet palès que, avui dia, a les nostres societats europees avançades, les dones segueixen sense poder viure tranquil·les. El seu cas du fins a un extrem de violència totes les violències, grans o petites, més descarades o més dissimulades, a què estan exposades les dones en el seu dia a dia pel sol fet de ser dones. I el que és pitjor, a la culpabilització posterior a la violència. O a l’autoculpabilització. Si t’ha passat això, si m’ha passat, alguna cosa devia haver fet malament. Gisèle Pelicot ha deixat incontestablement clar que ella no havia fet res malament. Qui ho va fer malament van ser el seu marit, que convidava altres homes a violar-la després de drogar-la, i tots els que van acceptar de participar en la infàmia.

Cal fixar-s’hi, en Dominique Pelicot i els seus cinquanta llefiscosos clients. O companys. O el que siguin. Hi ha una diferència entre un i els altres: l’exmarit de Gisèle Pelicot ha assumit almenys el mal que ha fet, se n’ha declarat responsable, ha demanat perdó, ha entomat el càstig. Tot això no atenua ni un bri l’atrocitat dels fets ni la gravetat de les conseqüències, però ens mostra el comportament d’un criminal que podem qualificar d’adult. Els altres cinquanta són abusadors que, a més, incorren en la covardia de voler descarregar-se de tota culpa: pensen que, pel fet de no ser els instigadors del crim, i per haver pagat una quantitat de diners, ja no són culpables. Han callat durant tot el judici, i si han dit res, fins i tot si han reconegut haver violat Gisèle Pelicot, ha estat perquè seguien les instruccions dels advocats que els defensaven. Professen aquest tipus de maldat infantil, o infantiloide, molt estesa a les nostres societats: el que fuig del mal que ha causat, el que no vol ni pensar en la víctima ni en les conseqüències dels seus actes, el que s’amaga i només pretén sortir indemne i sempre té un repertori d’excuses i d’acusacions contra els altres. Els veiem al carrer, a les empreses, a la política, entre els governants. En el cas Pelicot, dins la repulsió de tot plegat, ells són particularment repulsius.

Cal destacar dos exemples més de Gisèle Pelicot: un, la serenitat davant de l’enrenou i davant del seu exmarit. “Com va poder fer això l’home perfecte?”, es preguntava, intentant entendre la sarcàstica, esquiva, naturalesa del mal. I dos, la seva confiança en el valor de les paraules. Ara que tants volen fer veure que no signifiquen res, Gisèle Pelicot s’ha fet justícia a ella mateixa, i a les dones del món, amb l’únic poder de les paraules. Gràcies per recordar-nos també això.