El cas dels “paraguayos” (1969)
Peces Històriques
De l’article d’Antonio Franco Estadella (Barcelona, 1947-2021), signat amb el pseudònim Antonio Bigatá, a la revista Jóvenes (XII-1969). Traducció pròpia. Aquest diumenge fa un any de la mort d’aquest professional, que en els inicis de la seva carrera ja destacava pel rigor i l’esperit crític en periodisme esportiu. Anys després assoliria prestigi com a director de premsa.
Quan estudiàvem geografia al batxillerat marcàvem un país al mapa d’Amèrica: “Aquí va néixer Eulogio Martínez”, dèiem. Per a nosaltres el Paraguai era això. Després també ho dèiem de Cayetano Re i de Fleitas. També passa ara per diferenciar aquell país dels seus veïns: l’Argentina de Griffa, el Brasil de Pelé. Quan el general San Martín va aconseguir el 1811 la independència pel Paraguai no suposava que un segle i mig després la petita nació americana colonitzaria futbolísticament la vella metròpoli. I que a més donaria peu a un dels afers més lamentables d’aquest 1969: el cas dels “paraguayos ” [...]. És trist comprovar que quan un problema –falsificació de documents o no, bona o mala fe– exigeix responsabilitats, si afecta el futbol surt de les jurisdiccions ordinàries i passa per un filtre estrany. [...] Les responsabilitats es dilueixen –com en el cas dels paraguaians– quan toquen el món del futbol. Arran del fracàs de la selecció espanyola als Mundials de Xile es va prohibir aquí fitxar jugadors estrangers. Els mals del nostre futbol s’atribueixen al fet que les figures importades pels nostres clubs barren el pas als joves espanyols. No es va valorar en aquell moment que els nostres equips –especialment l’anomenat “Madrid de les Cinc Copes” i el “Barça d’Helenio Herrera”– figuraven entre els primeríssims del món, ni que havien estat precisament els Kubala, Di Stéfano, Kopa, Didí, Wilkes i companyia els que desvetllaren, entre nosaltres, la passió multitudinària pel futbol-espectacle. Van ser ells els qui van fer petits els estadis existents. I sobretot no es veia que no s’havia emprès cap política coherent i racional per fomentar i promoure els jugadors nadius que havien de substituir aquells. La Federació Espanyola de Futbol va quedar, després de dictar-se les mesures prohibitives, com a responsable del seu compliment. Es considerava estranger, a aquests efectes, el jugador no nascut a Espanya, amb l’única excepció dels fills de pares espanyols que, nascuts a l’exterior, no haguessin jugat cap partit internacional en el país d’origen. En vigílies d’aquesta temporada es va fer públic que aquestes disposicions havien estat vulnerades diverses vegades. Arribaven molt sovint –això ja era motiu de suspicàcies– futbolistes sud-americans que deien reunir els requisits exigits –nacionalitat i no-internacionalitat– sense que la Federació ho comprovés a fons. Alguna cosa feia olor de podrit en aquell assumpte. Quan el Barça va demanar inscriure el paraguaià Severino Irala, un extrem dretà cobejat també pel València, la Federació no ho va tramitar des de Madrid adduint la internacionalitat del jugador al seu país natal. El Barça va exigir una investigació sobre casos anteriors favorables a altres clubs. Aviat sortiren noms que confirmaven l’acusació del Barça: jugadors del València, l’Elx, el Còrdova i el Mallorca eren a la llista. El problema s’agreujà al saber-se que també Sebastián Fleitas, fitxat pel Madrid, ja havia estat internacional. [...]
