El cas Casillas i McLuhan

Diumenge vaig llegir a l’ARA que el futbolista Iker Casillas va encetar una suposada polèmica que obtingué una suposada contestació i va donar lloc a un suposat debat suposadament espontani. Subratllo aquesta quàdruple suposició perquè tinc seriosos dubtes sobre l'existència real de la polèmica, la magnitud de la contestació i la possibilitat d’obrir un veritable debat en aquestes precises condicions. Confesso la meva ignorància sobre el futbolista: abans de fer una prudent consulta a internet estava convençut que era un entrenador en actiu, i acabo de veure que és un porter jubilat. Comencem malament, doncs. Sé, això sí, que va escriure un missatge a Twitter per aclarir una relació sentimental. Deia: “Espero que me respeten: soy gay”. El que m’interessa d’aquest breu text són les circumstàncies anteriors i posteriors a la seva redacció, el seu context comunicatiu. “El mitjà és el missatge” ("the medium is the message") afirmà Marshall McLuhan el 1964 a Comprendre els mitjans de comunicació. Avui, per cert, un dels grans innovadors en teoria de la comunicació del segle XX ho tindria pelut: amb els criteris de les agències d’avaluació universitària, la seva agosarada obra assagística ni tan sols hauria estat tinguda en compte. 

¿La frase lapidària de McLuhan ens pot servir per entendre millor el suposat cas Casillas? Jo penso que sí. Què hauria passat si aquest exjugador hagués demanat respecte "perquè és heterosexual"? Ui! O, posem per cas, si ho hagués fet "perquè no es considera ben bé ni homosexual ni heterosexual"? Ai! Etcètera. La resposta hauria estat la mateixa, o potser fins i tot pitjor. S'hauria generat un fals escàndol simètric pel fet que, com bé sabia McLuhan, el veritable missatge no són les paraules de Casillas sinó el mateix Twitter. Fins i tot si s’hagués limitat a demanar respecte i prou, més d’un li hauria retret, posem per cas, que ho feia perquè al ser un home blanc, ric i famós exigeix una actitud que a altres persones la societat denega, etc. En una conversa presencial, la frase de Casillas estaria, si més no, contextualitzada. El context, el to i altres factors ens indicarien si es tractava d’una afirmació simplement irònica, o bé d’un veritable insult malintencionat, o bé d’una expressió formulada en relació a un comentari previ, i moltes altres possibilitats. Allò que mostren els 31 caràcters amb espais de la piulada de Casillas, en canvi, és el primer gran missatge de Twitter: la descontextualització d’una afirmació, la impossibilitat d’esbrinar-ne la intenció, fan que el receptor esdevingui avui una entitat descodificadora anònima i libèrrima, facultada, pel mateix preu, a psicoanalitzar l’emissor, ubicar-lo en un determinat context discursiu i no en un altre, i el que convingui. El segon gran missatge de Twitter és que la realitat només és una suma de likes o de dislikes, no un fet objectiu. Un tuit té raó, o la deixa de tenir, si 20.000 persones posen un ditet cap amunt o cap avall. Si passen de 100.000, ja som davant d'un dogma. Per què, malgrat totes les evidències, hi ha moltes persones als Estats Units que continuen creient que Trump va guanyar les eleccions i Biden li va robar la presidència fraudulentament? Doncs perquè gràcies a la inevitable autoreferencialitat que segrega la lògica de Twitter i altres xarxes es contemplen a si mateixos com un gran col·lectiu que, naturalment, no en vol saber res dels "desinformats", que sempre són els altres, ni de les seves opinions merdoses. I el tercer missatge està relacionat amb la clau essencial per entendre la conducta de la massa que Elias Canetti va descriure tan bé: el pànic a quedar fora. Tots a una, doncs –però sempre a una de molt concreta: la que ens dona la raó, la que ens adula, la que fa que les nostres contradiccions es dilueixin. 

Doncs sí, gairebé 60 anys després de la premonició de McLuhan, el mitjà continua sent el veritable missatge. El gran missatge dels impostors que fins poc abans de la pandèmia explicaven històries lacrimògenes i falses sobre estranyes malalties que requerien anar fins i tot a coves de l'Afganistan –recorden el cas Fernando Blanco?– va ser el de la superioritat a Facebook de les imatges emocionalitzades i del relat truculent en relació a la reflexió racional. Perillós missatge, tot i que de lluny sembli anecdòtic. McLuhan va passar avall el 1980 i, tot i així, va tenir temps d'ensumar (i, com en el cas de Jean-François Lyotard, fins i tot de descriure detalladament) coses que encara no havien passat. No és poca cosa, això.