26/10/2021

Cartografies del dolor

Quan el dia 20 d'octubre del 2011 ETA va anunciar el "cessament definitiu de l'activitat armada", les expectatives de determinades formacions polítiques van començar a declinar sense remei. Tots els rodolins escolàstics de Savater i tots els estratagemes per remenar cireres de Rosa Díez, posem per cas, van perdre valor d'ús i valor de canvi, per dir-ho com els paleomarxistes. UPyD no havia sorgit del no res, sinó justament de les plataformes anti-ETA dissenyades des del ministeri de l'Interior en temps de Mayor Oreja per erosionar el PNB, associant el nacionalisme basc amb el terrorisme i el nacionalisme espanyol amb la llibertat, la democràcia i el benestar. I ETA d’on va sorgir? Òbviament, podríem recuperar ara la coneguda i recursiva cantarella segons la qual el nacionalisme basc va sorgir del nacionalisme basc, però crec que ja som prou grandets. Per entendre de què estem parlant hi ha una discussió molt significativa. La primera víctima mortal d'una acció premeditada i planejada per ETA no va ser el jove guàrdia civil José Antonio Pardines, tirotejat per dos terroristes en un control rutinari de carreteres el 7 de juny del 1968, sinó un policia espanyol col·laborador del règim nazi des del 1941, Melitón Manzanas González, assassinat a Irun el 2 d’agost del 1968. Aquesta constatació no implica relativitzar res, i menys encara un assassinat especialment cruel (a Pardines el van rematar quan estava malferit).

Cargando
No hay anuncios

Ja fa una dècada que ETA es va dissoldre. Mentrestant han passat moltes coses, inclosos alguns debats valents, i en conseqüència políticament arriscats, sobre la qüestió. S’han dit coses importants però també se n'han omès de decisives. La conclusió quasi unànime, i al meu entendre encertada, és que no hi ha cap idea ni cap projecte que justifiqui un cotxe bomba, ni un tret al clatell, ni un segrest tan sàdic com el que va patir Ortega Lara, per exemple. Per aquesta raó cal ser molt curosos a l’hora de no posar entre parèntesis el patiment de les víctimes, fins i tot en el cas de Manzanas. Una altra cosa molt diferent, però, és fer veure que l’aparició d’ETA va ser un fet casual que no tenia res a veure amb unes circumstàncies concretes, una mena de febrada col·lectiva que va aparèixer a l’atzar en un moment del segle XX, un fenomen que va tenir efectes… però no causes! En aquest sentit, el nom de Melitón Manzanas resulta encara avui especialment pertorbador per al discurs oficial, perquè ens transporta sense remei a la ruptura de la legalitat republicana que va suposar el cop d’estat del 18 de juliol del 1936, del qual el tal Manzanas fou una peça clau a nivell local, en aquest cas en un Irun que va ser la via de sortida a l’exili de molts republicans. Fou justament per allí on tant el meu avi patern com la meva àvia materna i la meva mare, que llavors era una nena de pocs mesos, van passar a França abans d’acabar la Guerra Civil. Amb l’ocupació alemanya del juny del 1940 les coses se’ls van complicar molt, i el primer va acabar a Algèria i les segones a Clermont-Ferrand, sempre sota la diligent mirada de la sinistra Milice Française. Però això és una altra història.

Cargando
No hay anuncios

Està provat que, a banda de terroritzar la població d'Irun, Manzanas va participar en l'entrega del president Companys juntament amb Pedro Urraca Rendueles. Existeixen testimonis directes de les seves tortures, i el que expliquen és esgarrifós. Val a dir que Manzanas, com altres personatges per l'estil, inclòs l'anomenat Billy el Niño, va ser multicondecorat tant en vida com després de morir. Un cop dit això, però, cal afegir immediatament que l'obscura biografia d'aquest tipus no pot justificar mai, per exemple, una carnisseria com la d'Hipercor. No hi ha res que pugui explicar ni aquesta ni altres bestieses semblants; això fora un argument aberrant i gens honest. No es tracta, doncs, de relativitzar res però sí d'intentar no tancar en fals mig segle d'història tot ometent aspectes sense els quals moltes coses resulten inintel·ligibles. La primera víctima d'ETA ens recorda amb insistència que la incapacitat per cauteritzar la tragèdia ocasionada pels facciosos el 1936, així com l'absència de voluntat política per restituir l'honorabilitat de les persones i de les institucions damnificades, continua sent un espai de tensió en el si de la memòria col·lectiva. La fi del malson etarra ha estalviat molt patiment a persones innocents, i les que van experimentar directament o indirecta aquella xacra han tingut un reconeixement unànime. La cartografia del dolor, tanmateix, encara és ofensivament incompleta.