Cartografia per a la Catalunya verda

Quan nosaltres estudiàvem a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, un dels llocs més emblemàtics, després de la biblioteca, era la copisteria. En aquella petita copisteria del soterrani s’hi feien llargues cues perquè s’hi podien adquirir fotocòpies de plànols i articles i també llençols de paper de formats grans. Els més cars eren els ortofotomapes, és a dir, les fotografies fetes des d’un vol amb avioneta a una distància suficient per distingir cobertes, arbres i carrers. Ser estudiant d’arquitectura requeria l’hàbit de saber gestionar el temps, perquè quan t’encarregaven un projecte havies de planificar quan acabaries la maqueta, quan en podries fer fotografies, dur-les a revelar i enganxar-les als panells corresponents. Érem lectors, dibuixants, dissenyadors, editors, ajudants de producció i qualsevol altra cosa que fes falta.

Aquesta setmana s’ha celebrat la Smart City Expo a Barcelona, concretament una edició que la consolida com el congrés de ciutats de referència, en només 10 anys. Ha estat impressionant tornar a veure gent acostar-se als estands, empreses innovadores amb tantes ganes de crear nous serveis imaginant que un dia ens organitzarem millor. I també regions i països que es posicionen en l’àmbit de les ciutats intel·ligents. Assistir-hi m’ha fet pensar en la quantitat d’eines que tenim a l’abast per organitzar millor el territori. Avui en dia, per un cost impensable quan jo estudiava, es pot cartografiar qualsevol cosa en instants. L’Institut Cartogràfic de Catalunya, en obert, ofereix eines i imatges que fa vint anys no podíem ni somniar.

Però el risc de la cartografia és allò del conte de Borges en què els enginyers acabaven cobrint la ciutat d’un enorme llençol amb una rèplica a escala 1:1 de cada cantonada, per no perdre cap detall entre la realitat i la cartografia. I això, amb alguns dels plans enciclopèdics que es preparen des de fa desenes d’anys, ens està començant a passar. Tenim documents que semblen atles o enciclopèdies, però què proposen realment? 

Els metges han estat molt didàctics explicant l’evolució de la pandèmia amb quatre o cinc indicadors. Segur que maneguen molts més paràmetres, però ara ja fins i tot els nens s’han habituat a mesurar l’evolució de la pandèmia basant-se en les corbes de les onades i els índexs de risc de rebrot. Si volguéssim planificar una millor organització del territori, quins plànols hauríem de tenir al cap?

1. Consum de sòl. Comparada amb Alemanya, Holanda o Itàlia, ¿Catalunya és densa o més aviat dispersa? Si superposeu el mapa de Catalunya sobre la costa est dels Estats Units, veureu que Catalunya ocupa una àrea que inclou Nova York, Filadèlfia, Baltimore i fins a Washington DC. Sovint diem que Barcelona és una ciutat densa, però Catalunya, comparada amb aquest àmbit del món, ho és molt poc: 8,5 milions a Nova York, 1,6 milions a Filadèlfia, 600.000 a Baltimore i 700.000 a Washington. Només la població d’aquestes 4 ciutats supera els 11,5 milions d’habitants, i això sense entretenir-me a comptar altres petites ciutats de Pennsilvània o Maryland que encara quedarien cobertes per la taca de Catalunya si la superposem a escala. I si comparem la taca urbana de les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona, ¿podem comparar-ne la petjada ecològica dels seus habitants? 

2. Reciclatge de sòl. ¿Ningú s’ha entretingut a cartografiar on hi ha solars amb carrers ja executats però sense construcció a Catalunya? ¿O quins són els vells solars industrials on l’activitat ha cessat? S’ha parlat molt dels pisos buits, però disposem també de moltíssims solars buits que van quedar empantanegats per l’esclat de la bombolla l’any 2008. Les urbanistes consultem sovint un portal de planejament que permet descarregar els plànols i les memòries de tots els expedients urbanístics des de fa dècades, però no hi ha una eina digital que ens permeti saber on hi ha sòl disponible avui per fer-hi l’habitatge que necessitarem demà. Parlo, fins i tot, de sòl que és públic però que està en desús perquè no hi ha els recursos per construir-hi habitatge públic.

3. Mobilitat obligada de Catalunya. Sabem que per reduir emissions, cal reduir desplaçaments contaminants, i situar l’activitat econòmica a prop dels llocs on la gent viu. Les rondes de Barcelona estan sempre plenes, però també ho estan els trens. I segurament si augmentés l’oferta de trens i es fes una línia alternativa a la de la costa que unís Lleida i Girona, també s’omplirien i més gent baixaria del cotxe. 

Per a mi, aquestes són les tres cartografies que permetrien seguir, any rere any, la transició de Catalunya cap a un país més verd, i més ben organitzat. I les eines digitals hi poden ajudar moltíssim.