Cartes de restaurant en català
Entra ell. I després ella. Miren. Així, mode ventilador. Però sembla que de seguida els fa el pes. Taula. Aquesta. Diria que no saben, ben bé, on són. Tant és. Però és un restaurant de la Barcelona vella. De cuina catalana. Dels pocs llocs, diria, on el 87,50% de les converses són en català. Els duen la carta. Se la miren estranyats. Sorpresos. Incrèduls. No l’entenen. “English?”, exclama el noi.
Jo crec que els restaurants catalans no haurien de tenir cartes ni en anglès, ni en francès, ni en aleutià. El que hauria de fer el cambrer és explicar-los-hi això: què són les mandonguilles amb sèpia, els bunyols de bacallà o els encenalls de camamilla amb pituïtària de vedella. En anglès, o amb senyals de fum de cinema mut. Si vens a menjar arengades de Blanes per endur-te a la boca, la carta és també una arengada feta llengua que surt de la boca. El menjar no té traducció, perquè és universal. Mmmmm. Glu-glu. Nyam-nyam. La teca és important, perquè ens hi va la vida. Ho sabien molt bé... els catalans de Cuba.
N'hi ha molts d’aquí que van marxar allí perquè es morien de gana. Al segle XIX, al XX. Immigrants. Però clar, per a molts, el somni americà es va tornar malson americà. No tothom va fer pasta. I n’hi ha que les van passar magres. A dojo, a granel. Per això el 1840 neix a l’Havana la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya. També coneguda com el Casal Català o Beneficència Catalana. Brota per donar solució als atrapats al quadrat. Als que eren pobres a Catalunya i continuen pobres a Cuba. No se’n surten. Encara dura la cosa. Vull dir que és vida. Tot això diu molt de nosaltres: donar quan no n'hi ha. Som una Seguretat Social del paraestat. Actuem com si fóssim la rehòstia consagrada i anem vestits amb bocins de coco que ens tapen les vergonyes, les misèries, les mancances i les absències. Diuen que és l’entitat d’ajuda social més antiga del món. Segurament, certament, som avantguardistes, pioners, també en això. Abans de tot: un català supervivent.
Abans de dir allò de “anem al paki de la cantonada” o “al xino de sota casa”. Abans de tot això hi va haver uns catalans. Aquells dies de vinagre i argelagues. Aquells dies esquifits i prims. Aquells dies de sol de veritat tropical, els cubans, quan havien d’anar a comprar qualsevol vianda, qualsevol cosa per endur-se a la boca, feien anar l’expressió socialitzada, viral, “bajar al catalán”. Sí, els catalans, aquells catalans, eren els pakis, els xinos, els indis, els peruans, d’avui. Tenien botigues de queviures. I ells eren allà: entotsolats entre menjar. Éssers petits, desnerits. Quan tot és punt de caure, de la mossada final. Com un pernil salat atrapat entre llesques. Els pobres catalans. Els immigrants catalans. Els miserables catalans. I ningú els parlava català. Normal. Compraven els aliments i ja està. D’aquí l’efecte bola de neu.
Bola de Nieve (Ignacio Jacinto Villa Fernández, 1911-1971) era un cantant cubà. Superfamós. Mite. Ell, que voltava per tota aquesta Amèrica espoliada, devorada, canibalitzada als autòctons, no va tenir cap problema a fer una adaptació musical de la nadala catalana Lo desembre congelat. En català, esclar. Sentiu-la. Sentiu-li l’accent cubà amb lletra catalana. Ho va entendre només olorar la llengua. Esclar, per això no s’han de traduir les cartes a l’anglès, ni a cap llengua. La gana és l’idioma dels que tenen ganes de menjar-se el món amb la seva boca. Senzill. Ho entén tothom. I li agrada a tothom. Senzill, gloriós, universal, etern, com un ou ferrat.
