Estic llegint la monumental obra sobre Josep Pla Un cor furtiu, escrita per Xavier Pla. No puc evitar imaginar-me el plaer metafísic i físic de l’autor, ordenant, indagant, classificant, fent aparèixer personatges a través de presències o d’absències (no us perdeu la crítica que en va fer l’Ignasi Aragay a l’ARA). El treball que ha fet, psicològic, literari, és l’obra d’un superdotat. Té al cap tot Pla i tots els seus contemporanis. En aquest sentit, el personatge d’Adi Enberg, que anem coneixent a través de cartes d’ella a ell, dels viatges, de l’ara sí ara no, de les valuoses apreciacions de l’autor, és colossal.
Sobta molt, ara, avui, tota aquesta “grafomania” que ens diu Xavier Pla que posseeix no només l’autor, sinó tota la família. Escriuen, escriuen, i ell gairebé sempre s’ho guarda. Guarda papers i papers (factures, notes deixades a la recepció d’un hotel)... Són altres temps, esclar. Pla viatja, no para de viatjar, i s’escriu amb amics, germà i germanes, mare i pare, l’Adi... No puc deixar de pensar que avui, aquesta dèria que és escriure a mà (a mà), ensobrar els papers, llepar el sobre, anar a la bústia, ha estat substituïda pels whatsapps. I està bé, esclar. A mi, si m’haguessin dit, uns anys enrere, que els telèfons tindrien tecles i ens podríem, en lloc de telefonar, escriure com a màquina, amb dos dits, hauria dictaminat el fracàs de l’invent. Mai m’hauria pensat que ens passaríem el dia llegint i enviant whatsapps i que sí, l’escriure ens faria perdre el llegir (i ja no pas al revés).
Sobta, també, vist així, ara, avui, la quantitat de diaris que hi havia, i com eren d’importants en la vida quotidiana. Com es consideraven els articles literatura.
