Cartes a Europa
S' acaba de celebrar a Brussel·les un festival literari que s'anomena Passa Porta i que pretén mobilitzar tota la ciutat, centre de reunió dels polítics europeus, al voltant de la paraula escrita. A més a més, el festival es produeix alhora que la reunió dels Comitès d'Escriptors Empresonats del PEN, de la xarxa de ciutats refugi ICORN, de l'associació Literature Across Frontiers i de la xarxa de Residències per a escriptors Halma.
Es pot dir que tots els organismes esmentats treballen en aspectes diferents, però en la mateixa direcció, que és la d'establir contacte, acollir i oferir suport als escriptors represaliats, i a les seves famílies, per la falta de llibertat als seus països. Al desembre, en el primer article que publicava en aquest diari, parlava de Sihem Bensedrine, escriptora tunisiana acollida a Barcelona pel PEN Català que, des de llavors, ha tingut una presència important en els mitjans pel protagonisme del seu país en l'anomenada rebel·lió del món àrab.
El festival omple Brussel·les d'actes literaris de diferent format i de variats interessos. El diumenge 27 de març les cites s'iniciaven a les deu del matí i no acabaven fins a les vuit del vespre. Des de lectures dels textos especialment escrits per al tema que els organitzadors han proposat aquest any, que era On the move , el viatge, el trasllat en totes les seves perspectives, fins a entrevistes exclusives a autors de renom, com és el cas de l'última convocatòria de la tarda, amb l'escriptor turc Ohran Pamuk.
Però l'acte estrella tingué lloc el primer dia del festival, el 25 de març. Damunt de l'escenari del teatre KVS, setze cartes del total de vint-i-dues a Europa van ser llegides pels seus autors en les llengües originals. A la pantalla del fons hi apareixia la traducció de cada paràgraf en flamenc, francès i anglès. S'alternaven els escrits sencers amb els fragments de diferents cartes, amb música en viu i alguns números de circ. Continguts a part, la igualació de les llengües donava força i sentit a l'acte. Bastants escriptors que participaven al festival estan refugiats en ciutats europees, com Stavanger (Noruega), Frankfurt (Alemanya) i Barcelona, pertanyents a la xarxa ICORN.
De cartes, n'hi va haver d'iròniques, de tendres, de cent per cent poètiques, que provocaren riures, aplaudiments i silencis entre el públic. Les que em van semblar més colpidores són les dels escriptors originaris d'Àfrica i d'Àsia. Les cartes seran publicades en un llibre i l'idioma original de cadascuna anirà acompanyat de les traduccions als tres idiomes abans esmentats. Durant les sessions vinculades als centres PEN, em va commoure escoltar testimonis com el d'un escriptor del Congo, exiliat a París, per motiu del terror que ha viscut i perquè avui es manté la censura més estricta sobre què passa al seu país. De la Xina, una portaveu relatava aquest tipus de resistència envejable que contrasta amb els mètodes occidentals, en llibertat per protestar públicament, com són les convocatòries pacífiques a través d'internet per alçar en protesta seixanta ciutats els diumenges a la mateixa hora davant d'un determinat establiment, sense soroll, tan sols en passejada mostrant fotos de desapareguts i maltractats. Un escriptor rus va parlar del clima de crim i de corrupció, de tipus mafiós, que domina el seu país i d'una repressió més subtil de cara als escriptors. Una autora tunisiana, plena d'entusiasme, relatava la presència de llibres fins ara prohibits als aparadors de les llibreries de la nova Tunísia, on el PEN ja ha estat reconegut.
El nostre PEN Català, fundat el 1922 i, per tant, un dels més antics, per la seva presència compromesa en les contribucions generals, de reflexió i de col·laboració amb els conflictes mundials -que tapen les paraules de qui les escriu, d'aquells que informen, expressen opinions o creen- em fa sentir l'orgull de formar-ne part. Aquesta presència catalana entre les altres llengües del món ens dóna més força que qualsevol intent de defensar-nos aquí, davant de la indiferència o la pressió d'un estat que ens ignora. Allí som un entre els altres i no hem d'abaixar el clatell perquè ens hi han comptat com un més, de ple dret.
En aquesta època de vaques espremudes s'hauria de tenir molt en compte aquest paper compromès i reivindicatiu del PEN Català en les prioritats del poder cultural. Som presents al món de les llengües -no necessàriament al dels estats-, de totes les que tenen veu per parlar del que veuen o pensen, de les que no en menystenen cap altra i que no s'avergonyeixen de la seva. I tots els catalans, els que estem inscrits en aquesta gran comunitat d'escriptura amb els altres països, crec que hem de contribuir d'una manera decidida i directa en l'ajut als que ara pateixen aquella dessagnant falta de llibertat que un temps vam patir nosaltres, les seqüeles de la qual encara duren. Si volem trobar el sentit dels mots, hem d'escriure cada persona, però en acord universal, la carta de la generositat.
