Cartes d'amor
"Avorreixo les cases de ciment i els vestits de senyor i senyora, els tramvies elèctrics i tota cosa lligada a una civilització que dedica més temps a haver-se de guanyar la vida que a l'amor. Si no em vigilava, em sentiria filòsof i diria que no hi ha res que valgui la pena, fora d'estar amb tu". Quan fa cent anys del naixement de Pere Calders, m'han caigut a les mans les cartes d'amor que va escriure a la seva estimada Rosa Artís. Són les cartes d'un home feliç d'estimar i d'haver trobat l'objecte de desig que l'inspirava. Amor veritable, diu, un amor com cap altre.
El metge i psicoanalista francès Jacques Lacan deia que la infelicitat sovint està lligada al fet que la nostra vida no és coherent amb el que desitgem, i que, en canvi, ser responsables respecte a aquest desig, si no és caprici, ens fa feliços. L'amic amb qui avui esmorzava recordava aquella vegada que va estimar tant i va sentir tan fort el desig per una dona que, quan ella no va saber correspondre'l, va pensar que es moriria. Anys després i passats els tràngols del desamor, per raons d'atzar, un dia la vida els va retrobar. Van dormir al mateix llit sense tocar-se. Quan al matí ell va veure el cos d'ella perfilat per la llum de la persiana, observant-la bonica i nua va recordar la lenta agonia amb què la seva absència el destruïa anys enrere. Ara, en canvi, com per un trist miracle, ja no sentia res, només indiferència. Aquell sentiment tan intens i únic va morir només deixant passar el temps. El desig sempre acaba convertint-se en pols, diu, per desgast o per dolor. Per això, com deia Lacan, seguir-lo és obligat, perquè no dura i és difícil retrobar-lo. "Estimada Rosa: és molt curta la vida perquè la realització d'un somni com aquest s'esdevingui més d'una vegada". Les cartes sí que són per sempre. Testimonis d'un amor veritable i correspost que avui per fortuna m'acompanyen.
