Pedro Sánchez durant un acte de la campanya per a les europees a Asturies.
2 min

Pedro Sánchez sembla utilitzar amb el PP la tàctica de certes arts marcials (ja disculparan el símil Bruce Lee), en què es tracta d'usar la força de l'adversari a favor d'un mateix. El PP (de la mà de Ciutadans, primer, i ara de Vox, però al capdavall per pròpia decisió) fa temps que va començar un viatge que l'ha dut cada vegada més lluny, a un lloc molt estrany. És un lloc que ja no s'assembla quasi gens a la democràcia parlamentària, ni a la socialdemocràcia, ni a la democràcia cristiana, ni al consens institucional, ni tan sols al patriotisme constitucional. Tot això són etapes en la història del PP que han quedat enrere, i a les quals és difícil que pugui tornar. Ara el partit de referència del sistema polític espanyol viu en la postveritat, on tot depèn de la mentida del dia i dels recursos que tinguis per mantenir-la: uns jutges parcials, uns periodistes venals. És un plantejament vistós, però també feble, de tan barroer. Per defensar-se'n, Sánchez en té prou de fer unes declaracions per un mitjà inusual (una carta a la ciutadania, per exemple) i ell passa a ser el centre d'atenció i –essencial en els nostres dies– a adquirir la condició de víctima. Si dimarts al matí tothom parlava de la citació a declarar davant del jutge que ha rebut la dona del president espanyol, Begoña Gómez, a la tarda tota l'atenció ja se centrava en la carta de Pedro Sánchez: per tant, ja havia tornat a guanyar. El recurs a les cartes segurament ja no dona més de si, però concedia dues oportunitats que Sánchez ha sabut aprofitar: just abans de les eleccions catalanes i just abans de les europees, com un medicament prescrit a hores concretes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les dues missives de Sánchez (aquí tothom hi posa la broma o l'ocurrència que li ve al cap sobre el gènere epistolar) contenen un missatge essencial: a saber, que a Espanya la justícia no és de fiar. Que existeixen jutges que judicialitzen la política, o que fan lawfare o guerra bruta judicial, diguem-ne com vulguem. És cert, i lamentable, que ha calgut que l'ataquessin a ell en persona perquè Pedro Sánchez i el PSOE reaccionessin a una situació que posa en evidència la feblesa de la democràcia espanyola, quan ja feia molts anys que aquesta guerra bruta s'havia desencadenat amb fúria contra l'independentisme català i contra l'espai polític a l'esquerra del PSOE. Ara bé: encara que tard i forçat per les circumstàncies, és important que un president de govern reconegui l'evidència i l'assenyali en públic. I que ho faci no una, sinó dues vegades. També serveix per aterrar i aclarir els discursos: l'actuació política és extremadament difícil quan el principi de separació de poders ha saltat pels aires. La confrontació política es produeix, ara, entre els que es troben còmodes en aquesta situació i els que la pateixen i la denuncien. I aquesta línia divisòria (vermella, si ho volen) necessita fer-se encara més explícita.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats