El cartell que no diu res i ho diu tot
Els manifestants xinesos que protesten exhibint cartells en blanc saben que seran igualment identificats i acusats de qualsevol delicte d’atemptat contra la pau pública, però, si més no, es desfoguen fent ús de la ironia, arma que el poder sempre ha tolerat molt malament.
El mateix va passar a Rússia durant els primers dies de la guerra a Ucraïna: la policia identificava ciutadans que mostraven un foli en blanc al mig del carrer. “Què està volent dir amb aquest paper?”, preguntava l’agent. El manifestant contestava: “Ja ho veu, ensenyo un full en blanc”. L’agent li recitava un article del Codi Penal que deia que estar dret, sol i aguantant un foli era motiu de detenció i se l’enduia a comissaria. Era una escena pròpia d’un conte de Pere Calders.
A Xangai, un home va ser identificat per portar un rètol on deia “Tu ja saps el que vull dir”, que recorda aquella cançó de La Trinca sobre la censura en què imitaven les cançons de Raimon amb una lletra que deia “El bròquil s’està florint, tu ja m’entens, i així el dia de demà eixe poble cridarà «S’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens»”. Riure per no plorar.
La ironia és l’últim recurs davant l’abús, una mena de reparació moral, perquè als poders en general els molesten les protestes, sobretot aquelles que els ridiculitzen.
I, lamentablement, algunes d’aquestes escenes pròpies d’una dictadura són possibles també en democràcia. A Espanya s’han prohibit els llums de color groc a les fonts urbanes ornamentals durant una campanya electoral i la policia ha fet treure les samarretes grogues als assistents a una final de Copa presidida pel cap de l’Estat.
El cartell en blanc no diu res i, precisament per això, ho diu tot: que allò és una protesta en un país en què no es pot protestar.
