Carta a Xavier Folch: 'El pare del meu amic'
Per a mi eres el pare del meu amic Ernest i no estava acostumat que els pares dels meus amics fossin editors, lluitadors antifranquistes ni persones tan cultes com tu. Per això em va agradar descobrir, el primer dia que em vau convidar a dinar, com callaves perquè enraonéssim els altres.
Després d'un parell de dies de llegir articles preciosos sobre tu, escrits per amics i companys, com Andreu Mas-Colell, Josep Maria Fonalleras, Antoni Batista, Maria Carme Junyent, Vicens Pagès-Jordà, Jordi Amat o Joan Safont, he volgut afegir-hi aquest text per explicar un detall aparentment menor. Que t'agradés més escoltar que parlar em va semblar molt poc comú en algú de la teva trajectòria i talla intel·lectual. Durant el dinar estava atent a les teves paraules, perquè tenia ganes de sentir-te explicar episodis viscuts i, ves per on, vaig sortir de casa vostra captivat pels teus silencis còmplices. Deixaves anar una pregunta, callaves com aquell qui s'enretira, però sempre notava la teva mirada atenta, els ulls clavats en mi per estimular-me a parlar de projectes amb el teu fill, d'inquietuds personals i col·lectives, de ràdio, de televisió, de premsa, de llibres, de política o de futbol.
No parlaves, però feies parlar. No escrivies, però feies escriure. Empenyies, impulsaves, reunies, promovies, conspiraves, ocupaves un lloc a l'ombra imprescindible perquè altres poguessin lluir i així generar canvis al país, passos endavant, petits triomfs per sortir d'una derrota que s'allarga en el temps, per completar una reconstrucció que avança a batzegades i que no és mai completa, perquè la situació del país no s'ha pogut revertir tan fàcilment com el teu admirat Johan Cruyff va fer al Barça, i requereix noves generacions que s'afegeixin a la feina que en l'antifranquisme vosaltres ja vau heretar dels qui us van precedir.
Te n'has anat el matí de Sant Joan, als 83 anys, amb la felicitat de saber que al migdia de la revetlla els presos polítics havien sortit en llibertat. T'havies passat setmanes a l'hospital preguntant quin seria el dia que tots nou se'n podrien anar definitivament a casa. I quan va arribar el moment, el teu amic Jordi Sànchez et va trucar i, per telèfon, hores abans d'una mort que no semblava que hagués de ser tan imminent, vau poder celebrar l'indult. Humanament, aquest era un pas molt important per tots els presos i per les seves famílies. Ens reconforta pensar que els que se'n van ho fan en pau.
P.D. M'agradava imaginar-te, en l'etapa que et vaig conèixer, com un entrenador de ciutadans cultes, catalanistes i progressistes. Des d'una transversalitat –com es demostra aquests dies en tots els noms que escriuen i parlen de tu– cada vegada més difícil de trobar.
Albert Om és periodista
