Carta a les tandes de penals: 'L'apoteosi del futbol'

Les tandes de penals s'han vist sempre com una injustícia, com un lloc on no s'havia d'arribar per resoldre una eliminatòria. Però ara els dirigents s'adonen que el moment dels penals és l'apoteosi del futbol, un esquer magnífic perquè s'hi enganxin els joves, incapaços ja de seguir un partit sencer.

I han començat a treure obstacles per afavorir que es disputin tantes tandes de penals com sigui possible. Des d'aquesta temporada, les eliminatòries empatades ja no es decidiran pel valor doble dels gols fora de casa. També es podrien escurçar les pròrrogues a la meitat, i deixar-les en quinze minuts. Els jugadors estan fosos i a casa, arribats a aquest punt, tots desitgem que allò acabi als penals. Viurem més tandes i en sofisticarem la realització televisiva. A l'Eurocopa ja hem seguit molts penals des de la càmera aèria, col·locada just darrere del llançador, per veure la porteria tal com la veu ell. A la Copa Amèrica han subtitulat converses intimidatòries entre porter i jugador, i vindran micròfons més potents, s'hi afegiran càmeres individualitzades per captar les reaccions de tots els protagonistes, més grafismes i qui sap si també ambientació musical per viure aquells deu minuts en què totes les emocions del futbol arriben al límit.

Els jugadors dels dos equips s'ho miren, abraçats, des del mig del camp. Aquell a qui toca disparar se separa del grup i camina cinquanta metres sol fins al punt de penal, amb l'adrenalina disparada, pensant què passarà si falla el que no pot fallar. Col·loca la pilota sempre una mica més endavant de la marca blanca del guix, mentre el porter comença el joc psicològic per desconcentrar-lo, parlant, movent-se d'un costat a l'altre o assenyalant-li per on vol que vagi el llançament. El jugador ha de decidir si dispara per baix o per dalt, més difícil de parar, però més fàcil que se li'n vagi a fora; si llança cap a l'esquerra, que és el seu costat natural, però també és per on els porters solen aturar-ne més; si fa mitja paradinha perquè el porter vagi cap a un costat i ell ja només l'hagi d'empènyer cap a l'altre, o si gosa, en un moment tan decisiu, llançar el penal tal com ho va fer Panenka, a l'Eurocopa de 1976.

Es van alternant porters, llançadors i equips, van passant un darrere l'altre a disparar des del punt de penal, en uns minuts que tenen alguna cosa de ruleta russa, perquè sí, perquè algú fallarà i aleshores aquell duel de western s'haurà resolt amb uns que en surten vius i corren enfollits a celebrar-ho i uns altres que vinclen els genolls i cauen estesos a terra.

P.D. A les semifinals de la Supercopa contra la Reial Societat, el Barça va viure la seva primera tanda de penals en vint-i-dos anys. El futbol no es pot permetre esperar tant temps per viure un moment que dispara les audiències i les emocions, i que l'obre a nous públics indispensables per al futur d'aquest esport.