Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.
És lògic pensar que la coalició d'esquerres se sentirà més a gust parlant d'aquests nous temes que de la llei d'amnistia, una qüestió en què, segons les enquestes, hi ha una majoria social en contra. A més, els socialistes han tingut grans dificultats per justificar el canvi de criteri en aquest tema: abans del 23-J, l'opinió dominant entre els seus dirigents era que l'amnistia no cabia a la Constitució. El debat sobre la democràcia és molt diferent. El govern espanyol es pot presentar com a víctima de les maniobres de col·lusió entre mitjans, jutges i partits de dretes, i despertar la solidaritat de l'electorat progressista.
Les protestes del president no es limiten al llenguatge polític. No es queixa només que s'utilitzi un to agre, agressiu i desqualificador en la política espanyola. De barbaritats se n'han dit moltes en el passat. El 2006, el llavors líder de l'oposició, Mariano Rajoy, va dir que “Zapatero no representa ni l'Estat ni el conjunt dels espanyols”. Ja fa més de 15 anys, doncs, es va declarar il·legítim el guanyador d'unes eleccions. Un dels col·laboradors més estrets de Rajoy aquells dies, l'exministre Ángel Acebes, va afirmar que "el projecte de Zapatero és el projecte d'ETA". Venim curats d'espants. Aquesta legislatura s'han sentit molts excessos, però no estic segur que s'hagin superat les plusmarques de la crispació.
En realitat, Pedro Sánchez es queixa d'una altra cosa, que a falta d'un terme millor podem anomenar lawfare, és a dir, operacions polítiques en què es produeix una convergència en les actuacions d'alguns jutges, partits i mitjans. Havent denunciat els fets amb la seva dona com un cas de lawfare, ha enviat un senyal clar que s'ha traspassat un llindar, cosa que l'obliga a reaccionar. La mateixa “medicina” que s'havia administrat a independentistes i gent de Podem ara arriba fins al mateix PSOE.
Tot això significa que, havent decidit continuar, no es pot acontentar amb obrir un simple debat públic. No té cap més remei que aprovar mesures per posar límit a les boles i processos judicials d'intencionalitat política. Està en joc el prestigi i l'autoritat del president.
Si, en aquestes circumstàncies, no aconsegueix desencallar d'una vegada la renovació del Consell General del Poder Judicial i legislar perquè la publicació de boles no quedi impune, es consolidarà la idea que Espanya és un país irreformable. Un fracàs del bloc de legislatura en aquesta matèria suposarà que no hi ha manera de frenar les estratègies de la dreta per revertir el resultat de les urnes. El que està en joc és si un govern amb plena legitimitat democràtica aconsegueix protegir-se d'operacions que, en últim terme, es basen en una profunda actitud antidemocràtica.
El problema consisteix en el fet que qualsevol avenç en aquest sentit provocarà no només acusacions terribles per part de la dreta, que dirà que s'està trencant l'ordre constitucional, la divisió de poders i l'estat de dret, sinó també estrips interns al Partit Socialista, perquè aquest partit, al capdavall, ha estat, des de l'època de la Transició, un partit d'estat que en moments difícils ha defensat per damunt de tot l'estabilitat institucional. Ho ha fet així davant de les revelacions sobre la corrupció de la monarquia, els excessos judicials o pràctiques qüestionables de les forces de seguretat. I, en moments de crisi aguda, com la tardor del 2017, va optar per seguir el govern de Rajoy en la judicialització de la crisi catalana.
Per primera vegada, el PSOE se sent atacat pel mateix Estat que ha defensat tant sí com no durant tant de temps. No s'ha de pensar que el PSOE es transformarà ara en un partit antisistema, però no podrà continuar donant suport incondicional a qualsevol cosa que es faci des de les entranyes de l'Estat. La mateixa supervivència política del PSOE depèn del fet que trobi alguna manera de contenir l'ofensiva que s'ha obert per terra (partits), mar (mitjans) i aire (jutges).
