No se'ns ha esborrat el nom, Ramón Sampedro, ni la teva imatge estirat al llit parlant amb lucidesa de la vida i de la mort, escrivint poemes amb la boca o bevent aigua amb una palla de plàstic. El que vas fer el 1998, al cap de vint-i-tres anys, ja és legal. Tu vas ser el primer. El que vas obrir el debat i el camí.
Ràpid no ha sigut, tens raó. Esquerra Unida ho va intentar aquell mateix 1998, però el seu projecte de llei per aprovar l'eutanàsia només va tenir 25 diputats a favor per 288 en contra. Ja ho diuen que no es pot legislar en calent, que s'ha de deixar passar el temps. Eutanàsia és una d'aquelles paraules amb què tots ens hem anat fent grans, un debat recurrent que apareixia i desapareixia i, quan gairebé havíem abandonat tota esperança que mai fos una realitat, resulta que aquest dijous es va aprovar al Congrés i que ahir, Ramón Sampedro, eres el protagonista de la portada de l'ARA. S'hi veu la teva cunyada a la que va ser la teva habitació durant trenta anys –mantinguda tal com la vas deixar– i, a la paret, una imatge teva fumant al llit, que va ser la coberta del llibre Cando eu caia.
Vas estar-te trenta anys en aquell llit demanant una mort digna. Com que no te la donaven, ho vas organitzar tot perquè poguessis ingerir cianur sense que les persones que et van ajudar fossin condemnades. A Ramona Maneiro la van detenir per assistir-te en el suïcidi i la van tornar a deixar en llibertat per falta de proves. Quan el cas ja havia prescrit, ella va poder explicar els detalls del teu final. La vaig sentir dijous a la Cadena SER contenta per tu i per tots els Sampedros i les Ramones que durant aquests anys han viscut el patiment d'eutanàsies clandestines. La dreta i la ultradreta ja han advertit que portaran l'aprovació de l'eutanàsia al Tribunal Constitucional, encara que mentrestant no descartis que algun dels seus familiars s'aprofiti dels beneficis de la llei. Si ho van fer amb el divorci o amb l'avortament, ho poden tornar a fer ara.
Han passat coses que no et creuries, des de la teva mort. Et van dedicar una pel·lícula –Mar adentro, amb Javier Bardem fent de tu– que va guanyar catorze Goya i un Oscar. A As Furnas, la platja on vas tenir l'accident que et va deixar paraplègic amb vint-i-cinc anys, hi han instal·lat un bust amb la teva cara. Altres persones, en la teva mateixa situació, potser no haurien volgut el mateix final que tu. No hi ha una única manera digna de morir. Però ara, gràcies a la llei, sabem que l'eutanàsia i el suïcidi assistit ja són una possibilitat més i que, arribat el moment, podrem decidir si en volem fer ús o no.
P.D. Als quatre estats on l'eutanàsia és legal –Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i el Canadà– entre un 1% i un 4% de les persones sol·liciten ajuda per morir. Si Catalunya es mou en els mateixos percentatges, en un any es practicaran entre sis-centes i dues mil eutanàsies o suïcidis assistits.
