Carta pública a Empar Moliner

President d'Òmnium CulturalA Soto del Real, 12 de gener de 2018

Estimadíssima Empar,

Normalment començava les cartes amb els clàssics “benvingut” o “benvolgut”, “estimat”, “apreciat”. Fa poc vaig rebre les cartes des de la presó que Antonio Gramsci enviava a la seva cunyada, la Tatiana Schucht, en la brillant traducció d’Alba Dedeu a l’editorial 1984, d’en [Josep] Cots. Començava totes les missives amb un genuí “estimadíssima”, i jo ho faig com un petit homenatge sense més intenció política; la lluita compartida dels presos, en podríem dir. Bé, alguns amb situacions molt més adverses i duradores que altres (esperem-ho, oi?).

Són les tres de la tarda.

Acaben de marxar la Txell amb l’Amat, ma mare i ma germana Esther. El títol de l’article podria ser: “2 hores de tocar-nos a la presó de Soto del Real”. És així, 2 hores en què em falten mans per acaronar ma mare després de 90 dies sense veure’ns, igual que amb ma germana, i al mateix temps que el nen em senti a prop, que hi hagi temps perquè s’adormi entre els meus braços, perquè així també tindrà temps de despertar-se, ni que sigui un cop al mes, allà on el seu pare sigui la primera persona que veu, olora, escolta.

I entretant la Txell explicant-me les diverses novetats, el sopar de l’Ada -un vespre molt bonic-, demà vindrà en Pisarello... Amb la mà que tinc lliure aprofito per acaronar ma mare, la Maruja. Entremig ella m’explica que el de les olives del mercat el dia de les eleccions la va voler abraçar i a cau d’orella la va felicitar per anar a votar amb la bufanda groga. Em falten mans, Empar. Amb la mirada més sensible que et puguis imaginar, l’Esther, la mitjana dels tres germans, m’acarona l’ànima. Espera el seu torn per explicar que “els nens estan bé, el papa es recupera i el Pol i la Neus, amb el Leiva, penjaven una foto ben grossa a la façana de casa en defensa i per la llibertat dels presos”.

Tenim temps per repassar l’actualitat i, en un anar i venir de titulars, una afirmació que em queda gravada al pensament: “Avui a Catalunya la gent està molt més sensibilitzada en general”. Pot semblar abstracte, però crec entendre-ho a la perfecció.

Sensibilitat vol dir tendresa, i això deu voler dir que no hi ha cap espai per a l’odi ni el rancor. Que entre tots estem sembrant una llavor que ja dona fruits només de fer-ho. Que davant de la injustícia s’erigeixen estoicament militants de la tendresa, i potser això no hi era, al guió, però cada dia que passa tinc més clar que tot el que estem vivint plegats ens fa més bones persones i una mica més humans.

Gràcies de tot cor per ser-hi, Empar. Abracem-nos fort i escriviu-nos.