Carta oberta a Joan Tardà
Matemàtic, escriptor i guionistaEstimat Joan: com segurament deus recordar, el 2011 vam participar a Donosti, juntament amb Doris Benegas i Ángeles Maestro, en una taula rodona per demanar la llibertat d’Arnaldo Otegi. Una veneçolana, una madrilenya, un català i un italià demanant la llibertat d’un pres polític basc: tot un símbol (i per desgràcia poca cosa més, vista la poca atenció que ens van dedicar tant les autoritats com els mitjans).
“El manifest té el suport de més de 600 destacades personalitats espanyoles i estrangeres, que consideren imprescindible que Otegi surti de la presó per poder encapçalar el procés de renúncia a la violència per part de l’esquerra abertzale i afavorir, amb això, la ràpida consecució de la pau. El manifest que encapçala la campanya defineix Otegi com un pres polític privat de llibertat únicament i exclusivament per la ideologia que professa”, informava un dels pocs diaris que es van fer ressò de la notícia sobre el manifest que llavors presentàvem.
Set anys després, l’estat espanyol persegueix amb el mateix acarnissament els representants electes d’una altra nació oprimida i ignora amb la mateixa barreja d’arrogància i idiotesa (en el més literal i grec sentit del terme) les autoritzades veus que denuncien la tergiversació de les lleis i la manipulació de la justícia.
La història no es repeteix, com creuen els necis i voldrien els immobilistes, però la histèria sí (de fet, és pura repetició mecànica i irracional). I el poble català, com el poble basc (i el gallec, l’andalús, el castellà ...), haurà de respondre -ja ho està fent- a la histèria del poder amb aquesta “arma decisiva” que és la mobilització multitudinària i perseverant. Com diu Chomsky: “Cal parar molta atenció a la ràbia i la por dels poderosos, ja que comprenen molt bé l’abast potencial d’aquesta «arma decisiva» que és la majoria de la població, i intenten que els que lluiten per un món més lliure i més just no assoleixin la mateixa comprensió ni aconsegueixin fer-ne un ús eficaç “.
Els enrabiats i espantats poderosos, tot i tenir els grans mitjans de comunicació al seu servei, no han pogut evitar la generalitzada comprensió que una majoria organitzada és l’“arma de construcció massiva”, com tu has dit; i ara es tracta de donar un ús eficaç a aquesta arma decisiva. De seguir-l’hi donant, perquè ja es va fer, i de manera exemplar, l’1 i el 3 d’octubre del 2017. Els Comitès de Defensa del Referèndum o Comitès de Defensa del Barri van demostrar un grau d’autoorganització admirable quan van fer possible la votació de l’1-O i l’aturada de país del 3-O, una aturada amb aires i auguris de vaga general. I tot fa pensar que, a mesura que augmenti la ràbia repressora, es consolidaran cada cop més les xarxes de confiança teixides durant aquestes històriques jornades de lluita (en què vaig tenir el privilegi de participar defensant les urnes en una escola de Girona).
Deies en una entrevista recent que el diàleg ha de precedir la negociació. I així hauria de ser: la negociació hauria de desprendre’s de manera natural del diàleg, aquest diàleg en el qual Plató va veure el camí més segur cap al coneixement i la comprensió. La negociació hauria de ser un corol·lari del diàleg, el seu benefici col·lateral. El problema és que el poder no dialoga: o coreges el seu monòleg, o et fa callar. I per això negociar amb el poder és com negociar amb els atracadors o els segrestadors: es tracta, simplement, d’evitar mals majors i de salvar els ostatges, ja que l’acostament real -el veritable diàleg- és impossible. Tan impossible amb el poder com imprescindible entre totes les persones i organitzacions que no estan disposades a acceptar que el futur de Catalunya -i de les altres nacions oprimidas- estigui en mans dels hereus del franquisme.
