Carta (de Nadal) als fills
Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci.
I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.
Però no us escric per parlar de mi -dels pares-, sinó de vosaltres, del futur immens que teniu al davant. Quina vida voleu? Com voleu anar deixant llast familiar? Com voleu ser i estar al món? Teniu moltes més coses sobre les quals prendre partit: viviu en societat, en un món injust, esbojarrat i imprevisible. Però també meravellós! Depèn de vosaltres que vagi a millor o a pitjor. Un cop us feu grans, sou vosaltres els qui essencialment decidiu quina relació voleu tenir amb els pares i quina petjada voleu deixar al món. Si decidiu ignorar aquestes tries, si decidiu no triar, us passaran dues coses: que sereu uns ignorants i que algú triarà per vosaltres.
Passar de fill a persona adulta i autònoma vol dir essencialment començar a decidir per tu mateix. La decisió més fàcil, i més vella que l’anar a peu, és optar per seguir sent un adolescent el màxim de temps possible. Prendre només compromisos individuals, recrear-se en el petit món particular, aïllar-se de tot, no agafar responsabilitats, deixar-se anar en un desordre més o menys controlat, concentrar-se en un mateix, en el propi plaer, el propi guany, el propi cos, el propi èxit... Fins que un dia t’adones que necessites els altres, que necessites alguna cosa més, que amb un mateix no n’hi ha prou per donar sentit a tot plegat.
La paternitat t’ajuda, per no dir que t’obliga, a fer aquest pas. Però, esclar, no cal la paternitat per fer-lo. Ni de bon tros. Això sí, les excuses per no fer-lo són moltes: la precarietat laboral (ben certa i escandalosa), la voracitat del sistema econòmic (contra el qual és tan difícil lluitar), la perversió i corrupció de la democràcia (una altra lluita interminable), l’absència d’horitzons i utopies (ens hem quedat sense religions ni ideologies).
Sí, tot això és cert i real i a voltes dramàtic. Esclar: viure la vida de debò demana esforç, passió, risc. És més senzill deixar-se portar per una onada superficial que un dia, quan menys t’ho pensis, et deixarà tirat a la sorra, despullat i sol. L’alternativa és lluitar cada dia, gaudir a cada cruïlla, de cada decisió, ser conscient de tot el que fas i deixes de fer. Respirar fons i capbussar-te dins l’onada, nedar a contracorrent, si cal. Empassar aigua i sal. La sal de la vida! Sense por, anant a totes. Aquesta és la vida que val la pena viure, fills meus.
