¿T'has vist, José María García, retratat com un periodista despòtic i sense escrúpols a Reyes de la noche, una sèrie que acaba d'estrenar Movistar+? És ficció, pots dir, però precisament per això encara se'ns fa més creïble aquest mirall retrospectiu projectat sobre les ombres de la teva època gloriosa.
Qui veiem en pantalla, encara que t'hagin canviat el nom, és un periodista radiofònic que, pels seus mètodes, podria ser un comissari de policia franquista que, un cop arribada la democràcia, actua amb un èxit i una impunitat totals. Baixet, mig cap pelat, amb un rellotge d'or al canell i un Dupont també d'or per encendre's els puros que es fuma a l'estudi. A la redacció, posa els peus a sobre de la taula, crida, sempre que parla té els collons a la boca, estira les galtes dels seus col·laboradors i els tusta la cara amb bufetades pretesament encoratjadores que el que fan és escampar el clima de por entre l'equip.
Els dos primers capítols de Reyes de la noche són un retrat de quan el poder estava en molt poques mans. Portem deu anys de democràcia, però els espectadors encara hi veiem el rastre de la dictadura en la personalitat autoritària i masclista d'aquest locutor que denuncia el caciquisme en l'esport amb unes maneres igualment tiràniques. Un populisme radiofònic que atia la crispació i la polarització que ara atribuïm a les xarxes, com si els insults i la falta de respecte haguessin nascut fa quatre dies quan tots, des del mòbil, vam poder engegar el ventilador que abans controlaven en exclusiva les grans estrelles de la demagògia.
Passen els anys i ens dediquem a la feina d'anar endolcint els records del nostre passat. Eliminem els dolents i preservem els bons per poder acabar algun dia dient aquella frase que “abans tot era millor”. Ens pensem, per exemple, que trobem a faltar una manera de fer ràdio a la nit i potser només ens enyorem a nosaltres amb trenta anys menys enganxats a un transistor. Fins que arriba una sèrie com Reyes de la noche i ens modifica la mirada que projectàvem sobre aquella època. La ficció és més simple i, per tant, més creïble que la realitat. No has de contrastar ni exposar les múltiples versions d'uns mateixos fets. La ficció et dona llibertat i transmet veracitat, perquè tampoc no admet rèplica. Si no t'agrada el retrat que han fet de tu, José María García, tampoc et servirà de gaire res queixar-te. És ficció, et diran. I la ficció, misteriosament, transmet imatges reals.
P.D. Se'm fa difícil predir quina serà la teva reacció a aquesta sèrie. Potser no veure-la i així no haver de comentar res, si t'ho pregunten. Certament, dels dos primers capítols de la sèrie, els únics que hi ha disponibles fins ara, en surts bastant més malparat tu que José Ramón de la Morena, l'altre rei de la nit.
Albert Om és periodista
