Carta a un escriptor que comença

Les obres d'art neixen i creixen a l'interior de l'autor, que els dóna forma i cos amb la seva pròpia vida. Per això crec que l'art també és una manera de viure. Això ve a tomb perquè vaig tenir una conversa amb un escriptor que estava molt neguitós perquè havia publicat el seu primer llibre i ningú no se n'havia adonat. Com puc deixar de ser transparent?, em va preguntar. El problema de fons de l'escriptor que es posa neguitós perquè ningú no el llegeix (o que es pensa que ningú no el llegeix) és que ignori o tal volta oblidi que l'art és una soledat infinita.

Un consell és animar-lo a fer un estudi de mercat seriós, que vegi quin és el panorama de la taula de novetats de les llibreries, (ara que totes són iguals i tenen la mateixa oferta despersonalitzada i basada només en les vendes), i que valori quin grau d'acceptació tenen els diversos productes literaris que hi ha al mercat. Arribarà a la conclusió que el que ara es ven molt és la novel·la històrica o la novel·la de vampirs. Si és conseqüent amb això, mirarà d'escriure una novel·la històrica de vampirs. Sap que juga sobre segur perquè el tema interessa. "Això ara es porta molt", m'hauria dit, com a argument definitiu, la senyora que em ven els mitjons. I quan hagi acabat la novel·la i hagi aconseguit que la hi publiquin, l'escriptor esverat no entendrà la indiferència amb què també serà rebuda. El problema, si de cas, és que ha invertit els termes i, sobretot, ha conculcat els valors. És l'hora de fer-se les preguntes de debò. Per què escrius? Per vendre molt? Per vendre poc? Per vendre en un segment de mercat? Per ser conegut? Perquè t'invitin als debats? Per impressionar la veïna de la rialla alegre? Perquè t'invitin a les apassionants tertúlies radiofòniques com a entès en vampirs? Per sortir a la foto? En quina foto?

El que li passa a l'escriptor neguitós és que no ha recordat que l'obra d'art és soledat infinita ni ha recordat que perquè una obra commocioni el lector ha d'haver sortit del fons de la seva necessitat inexplicable d'escriure precisament allò o rebentar. El nostre escriptor ha confós l'art amb la moda i s'ha pegat un bac com un garrofer. I aquí rau tot el secret de l'art. I de la vida: us creieu que les consultes populars haurien tingut aquest èxit esclatant si els que hi han posat el fetge no ho haguessin fet des del convenciment íntim? Les modes són tan tiràniques que uniformitzen la societat, plastifiquen l'imaginari, el falsegen i li treuen l'interès per la veritat. Fins i tot poden encomanar maneres de parlar. Per exemple, per què molta gent fa servir des de fa dos anys aquell desastre estilístic que atempta contra el bon gust que és "a dia d'avui", expressió que més aviat sembla treta d'una instància o d'una comanda urgent del ram de l'exportació?

Havíem abandonat el nostre escriptor neguitós. I ell, en el moment de decidir-se a fer un estudi de mercat, ha oblidat que el que hauria de voler, quan escriu, és ser raptat per la història que escriu i, secundàriament, desitjar commocionar el lector. Quan escrivim, envegem el poder tirànic d'alguns llibres que hem llegit; l'efecte abassegador que produeixen. Quan has de fer una pausa en la lectura d'un llibre perquè t'està engolint, és que has encertat la tria. Quin poder té la literatura sobre nosaltres? Té el poder de la soledat infinita amb què ha estat creada. Si no hi era, l'efecte tampoc no arribarà al lector. No és cap joc. Per això m'irrita la superficialitat volguda. Respecto tot el que es fa; però alerta a revestir amb etiquetes de superficialitat juganera el que només és incapacitat. I no em refereixo al joc, que és una cosa seriosa, sinó estrictament a la superficialitat. Quan llegeixes Cementiri de butxaca de Solsona t'adones que el que semblava i era un joc, fa estona que t'ha petrificat el somriure perquè t'està interpel·lant des de dins. I el mateix pot passar amb qualsevol gènere: intriga, negre, històric... El gènere és l'abric que es posa la literatura: la carn, si n'hi ha, és a dins i tant se val la roba que porti. Però el nostre amic no sap com no ser superficial. Un bon remei és no tenir pressa i procurar que cap llibre no sigui precipitat, ja que l'escriptor només juga contra un rellotge que no és el de la campanya de Sant Jordi o la de l'estiu sinó contra el rellotge de la vida. Que un llibre hagi estat donat per bo sense precipitacions no vol dir que sigui una obra mestra; però és un graó cap a una obra honesta. És l'únic camí, que sempre va acompanyat d'inseguretats i de la sensació que com que no pots fer el llibre ideal, el que enllesteixes té un frustrador regust d'inacabat.

Un llibre és un bocí d'ànima que el creador, en un acte d'amor, s'arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s'origina en un deute d'amor. I l'amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l'escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.