La carta que Carme Forcadell va rebre ahir
Abans d’entrar per primer cop al seu despatx de la Presidència del Parlament, Carme Forcadell va rebre un document de mans de Núria de Gispert. Era una carta de Francesc Farreras i Duran, expresident del Parlament de Catalunya, que s’han anat passant tots els presidents del Parlament des de 1980, i que de fet ha esdevingut el ritual de traspàs de poders d’aquesta institució com a símbol de la seva continuïtat històrica.
En aquesta carta Francesc Farreras renunciava al càrrec, passava el relleu al nou president del Parlament (abans que sabés qui seria l’elegit) i donava suport a la Generalitat restablerta, i ho feia “amb l’esperança que puguin emprendre la labor de presentar al món una Catalunya Estat”. I continuava: “Creiem que les noves institucions que ara comencen faran la labor que calgui per a demostrar que mereixem ésser un poble lliure i que la nova Generalitat és l’única representació de Catalunya”.
Una esperança i una fe que, 35 anys després, continuen sent vigents i són ara de plena actualitat perquè els ciutadans de Catalunya, per primera vegada a la història, han donat la majoria del Parlament a les forces que explícitament s’havien compromès a fer de Catalunya un nou estat. Avui aquesta carta ja no simbolitza només el testimoni de totes les persones que des de l’exili van mantenir les institucions i que amb la recuperació de la democràcia van passar el relleu als nous representants elegits, sinó que esdevé també un repte per a aquesta majoria independentista.
Periodista i enginyer agrònom, el manresà Francesc Farreras va ser el president del Parlament de Catalunya a l’exili de Mèxic durant 26 anys. Va ser escollit vicepresident del Parlament l’any 1954, en la mateixa sessió en què es va elegir Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. I en renunciar Ventura Gassol a assumir la presidència del Parlament, Farreras va passar a ocupar aquest càrrec automàticament. Malgrat que en va tenir l’oportunitat, mai no va tornar a Catalunya. Considerava vigent l’Estatut de 1932 i, tot i que va col·laborar amb el president Tarradellas sempre fidelment, quan es va restablir provisionalment la Generalitat, el 1977 (amb president i Govern, però sense Parlament), va considerar que no era suficient i no va acceptar tornar a Catalunya al costat de Josep Tarradellas. Va dimitir de la presidència quan va quedar constituït el nou Parlament després de les primeres eleccions autonòmiques de 1980.
Francesc Farreras forma part d’una de les generacions més valentes i alhora més poc afortunades de la nostra història; la generació optimista que va assumir el pes de la transformació política i social de la Segona República, que va assolir l’autonomia política de Catalunya i que va haver de defensar-se en una guerra que no va començar. A tots els que no vam viure-ho, segurament ens costa imaginar el tall brutal que la guerra va imposar a la societat catalana dels anys 30, perquè, deixant de banda els milers de morts, van ser moltes les trajectòries vitals que van quedar truncades, en molts casos per sempre més, i molt especialment la dels que havien manifestat una vocació política, de servei públic.
Francesc Farreras tenia vocació política, de construcció d’un país. De fermes conviccions polítiques i religioses, va ser capaç d’evolucionar sense perdre mai de vista allò per què lluitava. Home molt actiu, va fer proselitisme de manera infatigable, i va saber fer política i governar sense oblidar l’extrema importància de la cultura i el compromís moral que implica tota activitat política.
De la llarga llista de càrrecs públics que va exercir (secretari de Macià a la conselleria d’Agricultura, diputat al Parlament, comissari al front d’Aragó i delegat del Govern a la Caixa d’Estalvis de la Generalitat), en destaca molt clarament el de president del Parlament a l’exili. Aquest és sens dubte el càrrec que va representar la seva aportació política principal, perquè el que va fer, ni més ni menys, és garantir la continuïtat històrica de la institució i la seva legitimitat. Va tenir fe en les noves generacions i una paciència infinita, esperant temps millors. Sense rebre cap satisfacció immediata. Va contribuir, com qui més, a mantenir les institucions d’aquest país. I ara, quan fa 30 anys de la seva mort, la seva carta ha esdevingut un símbol i un repte per a la majoria independentista del Parlament.
