Una carta a la cancellera

Hi ha coses que estan succeint tot just a començaments d'any que fins fa poc eren completament impensables. Que el president de la Generalitat (es digui Artur Mas o es digui com es digui) escrigui a la cancellera d'Alemanya (es digui Angela Merkel o com es digui: aquí els personalismes, i fins i tot les ideologies, són secundaris) per fer-li saber que, a Catalunya, hi ha en marxa un procés constituent que tracta sobre la sobirania nacional del país és un fet que no fa gaires anys ens hauria semblat absolutament insòlit i extraordinari.

I tanmateix això va succeir ahir mateix, com podeu comprovar al document de la carta, publicat per la nostra web, i també a l'edició en paper que teniu a les mans. I es dóna la curiositat que, tal com han anat les coses, sembla el fet més natural del món.

Però no ho és, o, si em permeteu d'insistir-hi, fins fa molt poc no ho era. I aquest és un dels al·licients i dels mèrits del procés sobiranista català: que s'estigui desenvolupant amb una tranquil·litat i una naturalitat (si més no, per la part sobiranista) que desarma de seguida qualsevol argument facciós o bel·licós. No s'havia produït mai fins ara un procés independentista com aquest, que des del primer moment es presenta com a inclusiu i no com a exclusiu. Aquest és el seu gran valor, i aquesta és la gran aportació que fa Catalunya a la democràcia i a la seva cultura. No es tracta d'un president conduint un poble, sinó d'una ciutadania dirigint tota una classe política, començant pel mateix president. No s'ha arribat fins aquí perquè ho hagi dit Artur Mas ni cap altre dirigent polític, sinó perquè els ciutadans han mostrat repetidament als dirigents quin era el camí que volien que seguissin. Com diu la carta de Mas a Merkel, "this process is the demand of the Catalan people, expressed in the mandate given at the last elections and on 25 November 2012 and demontrated repeatedly by popular action ".

Es discutirà amb més o menys acritud si els actuals dirigents catalans reuneixen la grandesa suficient per pilotar un procés d'aquesta envergadura. També es pot discutir (i, al meu parer, encara amb més raó) si els actuals dirigents espanyols estan en condicions, polítiques i morals, per intentar frenar-lo. Tant se val: es van dir molts penjaments, en el seu moment, de Michael Collins, de Gerry Adams, de Rosa Parks, de Malcolm X, de Luther King o de Gandhi. ¿Vol dir que Artur Mas o Oriol Junqueras resisteixen la comparació amb aquests líders? No ho sé: però el que és segur és que Don Mariano, i els caps pensants del seu partit, haurien actuat amb plena convicció com ho van fer els seus adversaris (del quals, per cert, ningú s'enrecorda). Només per respondre a aquesta mena de persones i d'actituds, val la pena tenir una data i una pregunta que signifiquen una garantia de salut democràtica en un moment en què aquest és un valor vacil·lant. Acabi com acabi, que l'any 2014 quedi com una data rellevant en la història de la llibertat.