La pandèmia haurà precipitat el declivi dels grans mítings, un gènere polític que ja portava molts anys a l'UCI, mantingut en vida de manera artificial per uns partits que inverteixen molts diners i esforços en generar durant quinze dies la ficció que els seus candidats omplen teatres i pavellons per tot el país.
Atenent al dret de participació política, aquest cap de setmana podrem trencar el confinament municipal per assistir a tants mítings com desitgem. Però qui vol anar a escoltar els candidats si ja els sentim a tota hora i a tot arreu? ¿Queda algú que no sigui militant o simpatitzant actiu d'una formació política que se senti atret per aquests actes? Quants anys deu fer de l'última vegada que una persona, després d'haver assistit a un míting, va canviar el sentit del seu vot? L'impacte del coronavirus accelerarà un procés que ja semblava irreversible: la mort dels actes polítics de gran format en campanya electoral.
Ara que els tribunals han decidit, tant sí com no, que anem a votar el 14-F, els partits proclamen que faran mítings sense públic per responsabilitat sanitària. O, com a molt, que només hi puguin anar els del mateix municipi. La veritat és que s'han tret un pes de sobre. Només ells saben com costa omplir segons quins recintes. Mobilitzen el personal a granel: “En necessitem tres-cents que omplin el fons de la nostra candidata, si pot ser joves, si pot ser dones, si pot ser de tonalitats diverses de pell”; “En faran falta mil per demà al vespre i cinc mil per a l'últim dia de campanya”.
Però no seria just dir que els mítings no serveixen de res. Són exercicis d'endogàmia dels partits polítics. Premien les organitzacions locals que han suat de valent per omplir el pavelló oferint-los un contacte directe amb els líders, animen els militants més fidels, que són els que després hauran d'esgarrapar vots convencent amics, coneguts i saludats. I, per sobre de tot, aixequen la moral dels candidats, que veuen cada vespre teatres plens a rebentar, però que si volen continuar amb la vanitat estimulada millor que no s'interessin per saber gaires detalls de com s'han omplert.
La campanya del 14-F demostrarà que ja no cal llogar el Palau Sant Jordi, que els actes polítics de gran format són prescindibles, i en canvi traslladarà el neguit a les audiències digitals. Començarà la batalla per veure quin partit aconsegueix més visualitzacions dels seus mítings. Divendres a les quatre de la tarda, els actes d'inici de campanya més vistos a YouTube eren: Vox (24.199), Junts (15.762) i ERC (8.835). Els militants potser no s'hauran de moure de casa, però no s'escaparan de connectar-se a l'ordinador.
P.D. Els primers anys després del franquisme assistir a un míting devia ser equiparable a participar en una manifestació. Anaves a escoltar com aquells líders a qui durant molt de temps havien fet callar s'expressaven, per fi, en llibertat. En aquesta campanya, els actes que recuperaran aquella essència seran aquells en què intervinguin els presos polítics.
Albert Om és periodista
