Els peatges a les autopistes catalanes tenen la virtut de ser una de les coses que més irriten els ciutadans. No és, ni de bon tros, la injustícia més greu, però a la vida ja passa que, tenint problemes importants, acabem saltant per un detall aparentment insignificant.
Abans de prendre segons quines mesures, els governs haurien de tenir en compte la susceptibilitat que generen els peatges. Ens treuen de polleguera les cues que es formen per culpa de les barreres, però també el microsegon que hem d'esperar, quan ja hem pagat, perquè s'aixequin; o veure com a Catalunya fa cinquanta anys que tenim una dotzena de peatges, mentre a altres llocs d'Espanya encara és un exotisme pagar per circular; o conèixer els beneficis desmesurats que se n'han endut les empreses, tot i que els ciutadans hem pagat més de cent vegades el cost d'algunes autopistes. Àlex Font Manté explicava, en aquest diari, que només La Caixa n'havia tret un benefici directe de 5.000 milions d'euros. Són societats que han tingut un tracte fiscal beneficiós, que han fet millores a les carreteres a canvi que els allarguessin la concessió (el peatge de l'AP-7 havia de desaparèixer el 2004) i a qui ara es compensarà amb més de 1.000 milions d'euros per la caiguda de trànsit provocada per la crisi del 2008.
Tot això ens treu de polleguera i quan finalment, l'1 de setembre, s'eliminen els peatges de l'AP-7, entre Tarragona i la Jonquera, els de l'AP-2, la C-32 al Maresme i la C-33 a Mollet, tampoc ho podem celebrar. Ara ens espanten dient que l'Estat no es podrà fer càrrec del manteniment de les autopistes, si en marxen les empreses que han fet amb els peatges el millor negoci de les seves vides. Veig com aquests dies s'imposa la premissa liberal que cadascú ha de pagar les autopistes segons l'ús que en faci. ¿A quants serveis contribuïm amb els nostres impostos i no en fem ús personalment, però entenem que son un benefici per al conjunt del país? No tinc fills: ¿els meus impostos han de pagar l'escola pública? Rotundament, sí. I les vies de tren. I les autovies gratuïtes (com ja fem) i ara també les autopistes, com a infraestructura pública que són. Si per mantenir-les cal un cànon anual per cotxe, endavant. Però que el 2024 reapareguin els peatges en vies on ja s'havien eliminat (o on no s'havien cobrat mai) és un risc que els governs haurien de saber calibrar. La campanya “No vull pagar” del 2012 pot quedar en una broma comparat amb el que vindrà. Són afers minúsculs, si es vol, però d'una sensibilitat extrema.
P.D. Era interessant l'article que escrivia Iu Forn a El Nacional, on comparava l'alliberament de les autopistes amb el de les patents de les vacunes. Es referia al fet que les empreses, lògicament, busquen un benefici econòmic tant en un cas com en l'altre: “Ara bé, aquest benefici econòmic ha de tenir un límit?” La resposta és que sembla que no.
Albert Om és periodista
