Carta als intel·lectuals espanyols

Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol , en referència a uns coneguts textos d'Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d' El País no n'hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l'oportunitat d'aquest document, que ni tan sols s'adreça a aquells que feu finta d'estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l'afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d'atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.

No és sols que la vostra professió d'amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d'una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l'angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.

Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d'una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n'era de fàcil entendre's llavors! N'hi havia prou amb l'esbós d'un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d'afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu " en consideración " a fi de trobar una solució "apropiada y respetuosa ". Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s'endevina en la cínica apel·lació a " las instituciones que entre todos nos dimos ". No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l'única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.

L'Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d'un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d'una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l'estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l'arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l'aire d'una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l'encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d'humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d'amenaces i d'afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d'aleshores esdevé l'esperança d'avui. I no ens guia un " profundo sentimiento nacional " sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d'un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n'ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.