Carta als contenidors: 'Inflamables o intocables?'

Per a uns, sembleu intocables. El pilar sobre el qual descansen les nostres ciutats: els contenidors que ens vam donar entre tots. Per a uns altres, sou material inflamable. Joves que cremen tota la merda que acumuleu a dins per emetre senyals de fum amb l'esperança que algú els vegi.

Quan jo vaig néixer, vosaltres encara no existíeu. Deixàvem les escombraries en bosses o en un cubell, a la porta de casa, com ara es torna a fer en alguns pobles i barris. El paper i el cartró el teníem a punt perquè el passés a buscar (i a pesar) el drapaire. Els envasos de vidre els tornàvem a les botigues i, amb una mica de sort, els nens ens podíem quedar les quatre peles que n'abonaven. Joan Margarit, el poeta mort aquesta setmana, m'explicava en una entrevista que, de petit, quan vivien a Girona, llençaven les escombraries directament de casa al riu.

No fa tants anys que vau arribar: primer, metàl·lics, diria; després, de color verd, i amb el temps, i la gamma de colors ampliada, omnipresents a cada cantonada, milers i milers de contenidors convertits en l'element central d'allò que, amb unes certes pretensions, se'n diu el mobiliari urbà. Pregunta de concurs, per a la qual no tinc resposta: a Barcelona, hi ha més bancs o contenidors? Obrim la tapa, llancem la bossa i us tornem a tapar corrents, ofesos per la nostra pròpia pudor. Existiu perquè no es vegi la nostra merda. Els últims anys, cada vegada veiem més persones amb el cos mig abocat dins vostre, regirant bosses, furgant entre les deixalles per trobar-hi alguna cosa que els permeti viure del nostre rebuig. És difícil sostenir la mirada a una realitat tan dolorosa.

I de tant en tant us calen foc. Va passar la tardor del 2019 i es repeteix ara. La imatge del vandalisme o el símbol del malestar social. O vas amb uns o vas amb els altres. Però hi ha una trampa que ja coneixem: que sense violència es pot parlar de tot. Mentida. Sense violència, no es parla de res. S'oblida. Es tapa el contenidor, s'amaga el contingut. I amb violència, només es parla d'això. S'entra en un postureig polític afartador: ho condemnes? Sí. Ui, massa tèbia, aquesta condemna. A veure, més alt, que no et sentim: ¿Cómo están usteeeeedes? Ja ho sabem que ningú està a favor de calar foc als contenidors. Quan convé, la violència -si no hi és- se la inventen. Perquè la violència genera repressió i la repressió alimenta la violència. I així, mentrestant, anem passant el temps, amb l'única aspiració d'amagar els problemes -com fem amb les deixalles- en un contenidor que és a punt de rebentar.

P.D. Després de la sentència del Procés, Urquinaona i els carrers del voltant van cremar durant deu dies. Però quan es van apagar els contenidors, el problema continuava allà. Aviat farà un any i mig. Ningú s'ha volgut cremar intentant resoldre'l.