La carta al rei

No és una bona notícia que la casa reial hagi declinat l’oferiment del president Torra per parlar sobre el conflicte català.

No obstant això, hi va haver coses que no em van agradar de la carta dels tres últims presidents de la Generalitat. De nou, els no independentistes no ens hi veiem representats: se segueix parlant del mandat del poble de Catalunya i dels seus ciutadans com si hi hagués una meitat dels catalans que no existim. Un president ha de representar tots els ciutadans, no només els dels partits que van donar suport a la seva investidura. La carta de Torra, Mas i Puigdemont està escrita des d’una facció. I quan el que s’ofereix és un diàleg per abordar un conflicte que ens afecta a tots els catalans, això no és just.

Contenia altres elements desafortunats: s’hi acusa el rei d’haver anteposat interessos seus particulars al diàleg, quan, hi estiguem d’acord o no, el monarca es deu als interessos generals de l’Estat, i això inclou la unitat territorial. Així que acusar-lo d’interessos particulars tampoc és just ni oportú.

Bona part del contingut dels quatre folis sobrava. Quan un desitja obrir un diàleg sincer i constructiu, la llista de greuges i els judicis de valor sobren. Només cal un paràgraf on se sol·licita audiència per, com diu encertadament, ara sí, el paràgraf final: “Obrir una etapa de diàleg i negociació”. Amb això n’hi hauria hagut prou.

Desconec si ha estat el contingut el que ha condicionat la negativa del rei. Però, dit tot això, és una mala notícia que Felip VI hagi passat la pilota al cap del govern. Els conflictes s’afronten parlant i escoltant. I encara que les peticions de diàleg estiguin tan mal plantejades com la carta en qüestió, crec que sempre cal donar un espai a qui demana expressar-se. I necessitem com més aviat millor gestos i passosper abordar aquest problema des del diàleg.