Carta a Ada Colau

“La plaça Reial ens mou”. Amb un eslògan que als veïns de la plaça Reial ens sembla escandalosament cínic, les tardes de juliol, coincidint amb l’arribada del turisme, hem tingut instal·lada a la plaça una tarima -suposo que amb el beneplàcit del districte- on, a partir de les cinc de la tarda, una orquestra ha entretingut, amb música a prova de sordesa, jubilats i alguns barcelonins que s’hi apropaven -un aplaudiment per la seva resistència-, que imagino són l’últim reducte dels visitants autòctons que redescobriren la plaça els primers mesos després del confinament.

Amb l’espectacle de “La plaça Reial ens mou” els veïns ens preguntem si es vol aconseguir que la plaça Reial torni a ser el que fou abans de la pandèmia: inhabitable per als que hi viuen. Al retorn dels saltimbanquis i dels grups de capoeira amb les seves músiques amplificades actuant a qualsevol hora del dia, ara s’hi afegeix la tirania de la música en viu, organitzada per l’Associació d’Amics i Comerciants de la Plaça Reial. Un espectacle que només diverteix un turisme entregat a la disbauxa durant tot el dia i la nit, però que és insuportable per als que hi vivim. Realment, ¿cal entretenir constantment el turista amb activitats que ni tan sol ells han escollit?

M’entusiasma la música, fins i tot m’hi dedico els poquíssims moments de relativa tranquil·litat a la plaça. Aplaudeixo la música en directe als carrers. Passejar per la ciutat escoltant música sense amplificar, de músics estratègicament situats en alguns carrers del centre històric, és un dels encerts de Barcelona. Uns músics que ens fan gaudir discretament d’una música sovint excel·lent. Però el que patim a la plaça Reial no és música, és una mena de farra contínua que hem de resistir estoicament si no volem embogir o ofegar-nos de calor tancats a casa.

Em consta que l’Ajuntament que vostè governa s’ha pres molt seriosament les consultes populars. Però ¿algú ha preguntat als veïns de la plaça Reial si volen música en viu i fortament amplificada? Cap dels veïns amb qui ens creuem pels carrers n’ha tingut coneixement.

També vull recordar que a la plaça Reial, com a qualsevol barri de Barcelona, hi ha vida. Hi viu gent. Gent jove, gent gran, molt gran, infants que acaben de néixer, persones que moren a casa, gent que treballa, que estudia, que intenta fer la seva música. I aquesta vida s’ha de fer compatible amb el soroll ensordidor i descontrolat que prové de l’exterior per torns intermitents. Sentir la televisió, mantenir una conversa amb els familiars que sordegen, estudiar un instrument musical o simplement intentar llegir amb tranquil·litat, a la plaça Reial torna a ser impossible.

Com que per la meva feina intento ser sempre propositiva, m’agradaria fer-li una proposta que va funcionar en temps de l’alcalde Pasqual Maragall.

Amb la irrupció del turisme durant la dècada dels 90 van proliferar pel centre de Barcelona els que també volien treure partit d’aquella mina d’or. Els espectacles al carrer es van descontrolar i esdevenir insuportables per a la vida dels ciutadans.

A Maragall no li va tremolar el pols. La resposta al problema va ser immediata i efectiva: tothom té el dret a guanyar-se la vida com bonament pot, però amb la condició de respectar la tranquil·litat dels veïns allà on actuïn. És a dir, respectar el dret a la intimitat. La solució fou positiva per a tothom. Es van permetre els espectacles a carrers i places prohibint l’amplificació de la música amb què s’acompanyaven. Dit i fet. La Guàrdia Urbana va fer la seva feina requisant els amplificadors d’aquells que encara es resistien. La mesura va funcionar mentre Maragall hi va ser. Més tard, les bones pràctiques s’han anat degradant, fins a transformar el centre de la ciutat en un barri francament complicat per viure-hi.

Amb els anys, la degradació ambiental de Ciutat Vella ha anat creixent amb altres problemes que els veïns observem amb temor.

A la brutícia que avui regna més que mai arreu de la ciutat -un regal del mateix Florentino Perez- cal afegir-hi l’incivisme de molta gent, que instal·la impunement els aparells d’aire condicionat als balcons dels edificis, amb el consegüent soroll constant del motor i l’emissió d’aire calent i contaminant, especialment perjudicial als carrers estrets de la ciutat.

Els ciutadans ens preguntem sovint què se n’ha fet de la Guàrdia Urbana. Qui vigila els aldarulls, l’incivisme, els que se salten les normatives de bona convivència. ¿Han rebut les ordres corresponents per fer front als problemes que van emergint?

Amb aquesta carta em faig ressò del malestar de molts veïns de la plaça Reial i, sospito, dels veïns de molts espais públics de Ciutat Vella. Per tant, li demanem que, des de l’Ajuntament, es prenguin les mesures per evitar la degradació ambiental que està patint Barcelona.

Comencem per prohibir la música amplificada als espais públics de la ciutat. Tots hi sortirem guanyant.