Aquests dies a Madrid (i a Múrcia) segur que els ha fet falta aquesta frase feta. Per allà el carro ha anat pel pedregar i tot plegat ha acabat anant de mal borràs (podria haver titulat l’article “ir de mal estopón ” també!). Bé, ha acabat als tribunals, que és on acaba tot al nostre regne.
En qualsevol cas, el que no aniria gens bé que diguéssim és que tot “s’ha vingut a baix”. Que no us surtin els ulls de les òrbites: a molts aquesta frase ens sembla igual d’inventada i ridícula que la del títol, però es diu i s’escriu (googlegeu una mica i ho veureu). Venirse abajo vol dir ensorrar-se o enfonsar-se, i es pot ensorrar un edifici però també la moral: “Amb el segon gol l’equip es va enfonsar”. Bé, ara tothom en diu esfondrar, que els deu semblar més català, més correcte, tot i que no és el que s’havia dit sempre, però com que s’allunya del que és més habitual, doncs au, visca el catalanesc.
Molts ja s’han afanyat a dir que a Madrid ja feia temps que les coses s’havien començat “a torçar”. Mira, en aquest cas també passa una mica com amb enfonsar/esfondrar. Amb l’afegit que torçar s’assembla molt al castellà torcer. Fins i tot triomfa tòrcer, que avui encara és més estrany en català. I això que tenim el fantàstic esguerrar, que com que no té equivalent en castellà, indefectiblement va a menys.
També n’hi ha que diuen que quan una cosa està en decadència és que “ha vingut a menys”. Reconec que em sorprèn que aquesta expressió surti en alguns diccionaris (no al normatiu) i reculls de frases fetes, perquè intuïtivament hauria dit que era un calc: ¿Ciutadans és un partit “vingut a menys”? ¿Millor “en hores baixes”? Sembla que pot anar al gust del consumidor. ¿I “de capa caiguda”? Aquesta expressió tradicionalment també s’ha condemnat en català, tot i que sense èxit. De fet, el diccionari Espinal (el millor que tenim de frases fetes) ja la recull (amb l’advertència que no és normativa). Hi ha força teories sobre el seu origen, però la que té més consens (en castellà) és la que diu que ve de la tauromàquia: un torero va amb la capa caiguda quan pel que sigui la faena se li ha esguerrat (o se li ha torçat) i, desanimat, no agafa la capa amb seguretat, l’arrossega, esperant que la tarda s’acabi. A veure, tampoc seria la primera expressió d’origen taurí amb què lidiem (lidiar no surt al DIEC2 però sí al Diccionari normatiu valencià, per exemple). Però és que ni tan sols hi ha acord que tingui res a veure amb cap capa. Hi ha lingüistes que defensen que hauria de ser de cap a caiguda, és a dir, que no vindria del castellà.
No em digueu que no és apassionant, la llengua i tot el que l’envolta! Això sí, mentre no ens tirem els plats pel cap ni fem anar el carro pel pedregar, que en som especialistes. Però, ves per on, al Parlament finalment no hi ha hagut cap sorpresa i tot ha anat de bon borràs!
