Carril bici al túnel?

Llegeixo a l’ARA que la Generalitat “estudia” posar un carril bici als túnels de Vallvidrera. Ara, els ciclistes que volen anar a la muntanya, que en són molts, el que fan és anar-hi per la carretera. És molt més costeruda i llarga, però també més bonica. No cal dir que amb un carril al túnel hi arribarien més de pressa. Diu que en un quart d’hora (de pujada).

Penso dues coses, sobre aquesta proposta. La primera: el preu que pagarien els ciclistes. Quin seria? Tindrien teletac i descompte? Tothom que hagi passat pels túnels sap que el preu que en pagaria és similar al d’un segrest. Tot sovint, els usuaris, quan en llegeixen la xifra, se senten temptats d’entregar maletins, en lloc de la targeta, o d’entregar el propi cos. La segona qüestió i potser més important; seria meravellós que el fessin, aquest carril, només per veure les cares d’odi, la vermellor de pell, els ulls injectats en sang, l’acceleració de pulsacions i l’ús no convencional de vocabulari d’alguns habituals del peatge. “Si és que...!”, bramularia el conductor impacient. “Quin ridícul de vestuari, no els fa vergonya?”, cridaria el conductor de la corbata i la panxa de pit-roig. “Ara, per culpa d’ells, cabrons, es farà caravana, per l’efecte tafaner!”, xisclarà el conductor de les xancletes, expressant, sense saber-ho, un desig.

Per a tots ells la proposta, ara que ja no visc en aquella zona, em sembla una meravella. Perquè penso en un dia de la llunyana pandèmia, quan un conductor d’autobús em va cridar, enfadat, que em posés la mascareta o no em deixava pujar. Jo, que me l’havia descuidat a la butxaca, vaig riure i vaig dir: “Ai, sí, no me’n recordava”. I ell, del tot sincer, va exclamar: “Llàstima. Em venia de gust discutir”. Seran un servei social, aquests ciclistes. Que els facin el carril.