Els carrers de Filadèlfia
Steven Spielberg va tenir pocs dubtes quan va saber que Doris Kearns Goodwin estava preparant un llibre sobre els últims mesos de vida d’Abraham Lincoln: aquella obra havia de ser la base de la seva pel·lícula sobre el president de l’emancipació, per la qual cosa es va apressar a adquirir els drets d’adaptació del que, en aquells dies, era tan sols un projecte. El cèlebre director sabia que apostava sobre segur, ja que Kearns Goodwin és una de les biògrafes presidencials més aclamades per crítica i públic.
L’autenticitat que desprenen els retrats d’aquesta autora procedeix, en bona mesura, del seu propi coneixement intern de la complexa maquinària de la Casa Blanca, on va treballar al servei de Lyndon B. Johnson i on va assistir de prop a la redacció d’alguns dels seus discursos més decisius en matèria de drets civils. Sobre això, Kearns Goodwin ha assenyalat que tot projecte presidencial s’ha fonamentat històricament en un bon discurs, i que tan important com el seu contingut és que, per fer-lo arribar a la població, el seu estil retòric es trobi perfectament adaptat a la tecnologia del seu temps. D’aquesta manera, Lincoln va apostar per discursos curts i de sonoritat ascendent, cosa que feia més fàcil que fossin impresos en forma de pamflets i llegits públicament. La consolidació dels grans diaris va orientar al seu torn la comunicació cap a la generació de titulars -un format molt similar a l’era de les xarxes socials-, mètode dominat per Theodore Roosevelt i el seu “parla suaument i porta un gran garrot”, mentre que Franklin D. Roosevelt va modular la seva veu a la mesura de la ràdio, i la fresca oratòria de John F. Kennedy va néixer per inaugurar l’era de la televisió.
En un país, per tant, en què l’eloqüència ocupa un lloc tan destacat, i després d’una presidència com la de Trump, pobra quant a argumentació però indubtablement magistral a l’hora de la mobilització comunicativa, hi havia molta expectació davant els primers discursos de Joe Biden. Pronunciats sense que el president en funcions hagi encara admès plenament la seva derrota, tant el seu discurs d’acceptació com el de presentació dels primers membres del seu gabinet deixen diverses pistes sobre la línia que el polític demòcrata vol imprimir a la seva presidència, tant en fons com en forma.
En contrast amb l’adamisme i la lògica toscament binària de Donald Trump, Biden i el seu equip han optat per inscriure’s dins d’una continuïtat històrica en la qual, sense sorpreses, s’inclouen els esmentats Lincoln, Franklin D. Roosevelt, JFK i el mateix Barack Obama, a més d’abordar els grans desafiaments de país amb una perspectiva més profunda, encara que no per això presentada de manera menys esquemàtica. I és que, si bé l’oratòria de Biden recupera un format de discurs més clàssic, en absolut ha renunciat a encunyar fórmules dissenyades perquè circulin a Twitter o es converteixin en els habituals missatges motivacionals de Facebook.
A mig camí entre la política interior i la política exterior, la Unió Europea hauria de sentir-se al·ludida per diverses d’aquestes fórmules, en què Biden afirma: “Els Estats Units han tornat. A punt per liderar el món”. I “Serem líders no només per l’exemple de la nostra força, sinó per la força del nostre exemple”. És difícil sintetitzar millor aquest equilibri entre hard power i soft power que ha caracteritzat la doctrina exterior nord-americana des de la Segona Guerra Mundial.
Biden sembla reobrir la porta a certa recuperació de l’empatia i al treball multilateral al costat dels seus aliats, però aquell “no només” deixa també molt clares almenys dues premisses. En primer lloc, haver estat el candidat preferit per a la majoria de governs europeus converteix Biden en sospitós de cara a l’electorat de Trump, al qual indubtablement vol festejar, i la millor manera de deixar clar que seguirà prioritzant els interessos nord-americans és assenyalar que, encara que el seu president parli més suau, el país seguirà tenint el garrot més gros. En segon lloc, i en estreta connexió amb l’anterior, la garantia industrial de seguir comptant amb la força de la dissuasió passa per mantenir el proteccionisme sobre determinats sectors estratègics.
Les autoritats europees farien bé de prendre nota de tot això i de desenvolupar una política industrial i de defensa veritablement pròpies. No es tracta de posar-se en mode falcó, sinó d’articular i coordinar, a nivell continental, tot un seguit de cadenes de producció, reconvertibles en funció de les necessitats -l’exemple de les mascaretes pot reproduir-se ara amb els sistemes de fred extrem per a la vacuna- i que permetin reduir la dependència europea d’un món exterior en ple procés de reordenació. Si no, tornarem a passar una nit en blanc pendents de Filadèlfia, i no només perquè Tom Hanks ens estigui ensenyant els seus carrers, sinó amb el cor encongit pel recompte dels seus vots.
L’autor dirigeix el projecte ‘A la recerca de les fonts de la democràcia il·liberal’ de l’École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques (EHEHI).
