El carrer és nostre

“El carrer és nostre. Sense odi, sense por”. Aquest va ser el lema d’algunes pancartes que es van poder veure a Barcelona durant les manifestacions de repulsa de l’atemptat terrorista del mes d’agost. Aleshores, la idea era reivindicar el carrer com l’espai de llibertat per excel·lència de la civilització europea que els terroristes pretenien fer trontollar.

Poques setmanes més tard, el dia del referèndum de l’1 d’octubre, en l’ambient de tensió per la repressió policial de primera hora del matí, la consigna va anar una mica més enllà. Ara, al voltant de les escoles que havien estat defensades per comunitats de pares, mestres i veïns durant tot el cap de setmana, s’hi cantava “Els carrers seran sempre nostres”. Aquest nosaltres, sempre obert, ambigu i plural, era llavors una defensa del vot i la llibertat d’expressió davant la violència policial.

Una setmana més tard, els partidaris de la unitat d’Espanya semblaven interpretar aquest primer nosaltres de manera més restrictiva. El carrer, deien, era de tots i, per tant, també era seu. Un seu també divers i plural que sortia al carrer, per fer-se visible i expressar públicament el rebuig a la independència.

En els tres casos, i en totes les protestes que han vingut després, es parla d’un carrer que no és només una artèria que connecta edificis i places i que articula la trama de la ciutat, sinó que és, sobretot, un espai immaterial carregat de valor simbòlic. El carrer institueix un nosaltres que és la suma d’individualitats. Fent-ho, crea societat civil i fomenta la consciència de pertànyer a una comunitat més àmplia. Alhora, aconsegueix una condició momentània d’igualtat, perquè a les manifestacions tothom pot accedir-hi i tothom compta per igual.

Amb l’emergència de les xarxes socials, s’ha decretat sovint la mort de l’espai públic. Ara s’ha tornat a demostrar que, si bé les opinions es forgen en gran part a l’esfera virtual, a l’hora de la veritat els drets se segueixen defensant a l’espai físic de pobles i ciutats. La llibertat d’expressió i la lliure circulació de persones, dos drets fonamentals encarnats aquests dies als carrers, són els que fan possible la crítica a tot abús de poder.

Tota aquesta càrrega política és la que explica que, en moments de crisi, vulguem apropiar-nos del carrer, sentir-lo “nostre”. Sovint, el carrer s’ha comparat amb el teatre, un espai viu on es troben representants i representats i on el públic també és responsable de l’èxit de la funció. Al llibre col·lectiu El carrer és nostre (Raig Verd), Aída Pallarès i Manuel Pérez defensen que “tot carrer amaga un escenari; la plaça, l’àgora, és en essència un teatre sense portes”.

Però la força del carrer no és que sigui nostra. El poder del carrer és que, sense ser de ningú, pertany a tothom. Per això és tan important que tothom se n’apropiï i s’hi senti representat. Com més manifestacions, més consciència d’aquest nosaltres complex i plural que som. Però a l’hora de comptar-nos, res serà mai més eficaç que un autèntic referèndum.