Durant l'època en què Jaime Mayor Oreja va ser ministre de l'Interior van aflorar, misteriosament, dotzenes i dotzenes de plataformes i plataformetes, algunes de les quals s'han transformat avui en partits polítics, com ara UPyD. Alguns historiadors de segona fila, poetes de campanar i filòlegs als qui la fortuna acadèmica havia estat adversa van veure com, a canvi només d'una certa dosi de vehemència dialèctica, els queia el mannà del cel. La seva feina consistia a denunciar les terribles mentides i tergiversacions d'allò que anomenaven "la historiografia nacionalista". Tot era un invent: en realitat, Jaume I ballava la jotica i era soci del Reial Madrid, Companys va morir de tos ferina, i el català fou una broma antiespanyola de Fabra. Paradoxalment, gràcies als paperets de Bárcenas és probable que vagin aflorant altres paperets on consta quant li van costar llavors al contribuent els intel·lectuals constitucionalistes i les seves iniciatives mediàtiques i editorials entre el 1996 i el 2001. Mantinguin-se atents a les seves pantalles, perquè l'espectacle pot ser, si més no, interessant (sorprenent, no gaire). Aquests intel·lectuals van arribar a la conclusió que hi havia només una Història bona i vertadera; la resta, la de los nacionalismos periféricos , era perversa i inventada. Per descomptat, aquesta divisió només era possible exagerant fins al deliri algunes coses i ometent-ne unes altres. Avui els parlaré justament d'una d'aquelles omissions.
En moltes ciutats espanyoles hi ha carrers i institucions públiques i privades dedicades al marquès de l'Ensenada, que tenia un nom ben curiós: Zenón de Somodevilla y Bengoechea (1702-1781). Què va fer, aquest noble suposadament il·lustrat durant els regnats de Felip V, Ferran VI i Carles III? Coses realment molt lletges, entre les quals el primer intent de genocidi massiu del món modern, la primera idea de solució final coneguda. Només se'n va sortir parcialment, però se li ha de reconèixer la dedicació i l'esforç diligent que hi va emprar. El marquès de l'Ensenada va planificar (en secret) i va dur a terme el que en aquell temps es va denominar Prisión General de Gitanos, l'objectiu final de la qual era l'extinció d'aquesta raça (" Falta lo principal, que es darles destino con que se impidan tantos daños y extinga si es posible esta generación "). A finals de l'estiu de l'any 1749 van ser detinguts entre 9.000 i 12.000 gitanos, i van ser separats els homes de les dones i dels menors de 7 anys. No hi havia cap acusació concreta; el seu únic delicte era existir. Tots van ser esclavitzats, en el sentit literal del terme: els homes, als treballs més perillosos dels arsenals reials; les dones i els nens petits, en fàbriques o directament a la presó. La separació per sexes era el primer pas per a l'extinció, perquè així no es podrien reproduir. El segon esglaó del projecte, atesa la magnitud de tot aquell personal, era més complicat. Aquesta bestiesa va durar fins al 1763, en què van ser finalment indultats.
No m'imagino cap altre lloc del món occidental on l'instigador d'una iniciativa d'aquest tipus tingui dedicats carrers i places, així com hotels, instituts de batxillerat o col·legis majors, com passa en molts llocs d'Espanya. Fóra també molt estrany que, en qualsevol lloc d'Europa, el govern destinés 280.000 euros per mantenir un lloc que va ser construït fa només 70 anys per altres persones esclavitzades, com El Valle de los Caídos (aquesta aportació econòmica es va produir fa només unes setmanes, dit sigui de passada). Tot això només és possible gràcies al fet d'haver repintat la tronada història franquista amb un vernís enganyosament modern i, com ja hem apuntat abans, caríssim. En tot cas, la responsabilitat no és només del PP. Quants intel·lectuals propers al PSOE s'han manifestat crítics amb -sense anar gaire lluny- el disbarat del LAPAO, oficial des de dilluns passat? O quants esquerrans espanyols han denunciat l'aberració de dedicar carrers o instituts al marquès de l'Ensenada? I consti que aquests són només un parell d'exemples en un oceà de despropòsits.
Entre el 1996 i el 2001, aproximadament, les obres d'alguns intel·lectuals bascos i catalans van ser esmicolades com si fossin el bacallà d'una esqueixada: es tractava de trobar-hi coses horribles i pèrfides. Mentrestant, d'episodis tan vergonyosos com els que els acabo d'explicar, no se'n deia ni piu. Només per curiositat, m'agradaria saber el que va costar, en pessetes de les de llavors, aquesta nova versió de la història d'Espanya.