‘Carpe diem’, euro?

Inflació, tipus d’interès propers a zero i creixement econòmic. Si l’economia fos un videojoc estaríem passant de pantalla. O de nivell. Entrem en una pel·lícula radicalment diferent. Cada mes que transcorre, els estalvis perden poder adquisitiu. Bé, tret que un dediqui l’estalvi a inversions de renda variable. És a dir, risc. O t’arrisques a perdre una bona part de l’estalvi o els diners que no consumeixis perdran poder adquisitiu gradualment.

És senzill d’entendre. Aconsegueixes apartar dos mil euros, no amb poc esforç, els poses en un pla de pensions. Com que els diners són per a la jubilació, demanes un pla de pensions conservador. Renda fixa. Amb prou feines arribes al 0,5% de revaluació. Acaba l’any, amb una inflació del 5,5%, per exemple. Doncs aquells dos mil euros tenen una capacitat de compra de mil nou-cents. En un sol any! En cinc o sis anys hauran perdut un trenta per cent de poder de compra.

No són bons temps per a l’estalviador que no vol especular. Això incentiva a gastar, a no posposar despesa. Carpe diem, euro, que si t’aparto t’erosiones. En un context de sistema de pensions insostenible que d’una manera o altra es traduirà en una rebaixa important del que rebrem quan ens jubilem, la penalització de l’estalvi privat constitueix un problema. És urgent que complementem les pensions. I com més aviat es comença, menys cal apartar cada mes per tenir una bona xifra que complementi la pensió pública i eviti el risc de passar els darrers anys de vida en condicions de subsistència. Però, esclar, qui es posa a apartar diners que perden capacitat de compra a la velocitat de la llum? Ara només nou milions de persones tenen algun pla de pensions personal, i la mitjana és de dotze mil euros per partícip. Amb dotze mil euros d’estalvi per a tota una vellesa no s’arriba enlloc.

Tard o d’hora s’hauran d’apujar els tipus d’interès. Sí, l’economia se’n ressentirà, i potser afectarà el creixement, però el món necessita estalviar. Els estats porten massa temps gastant el que no tenim. D’altra banda, aquesta inflació s’ha de traslladar com més aviat millor als sous. En cas contrari, la situació esdevindrà crítica no només per demà, sinó també per avui.

La política monetària del carpe diem s’ha d’acabar.