El Carnaval i la censura

Explicàvem, divendres, que alguns municipis prohibiran cançons “sexistes” a les rues de Carnaval. Volen “evitar estendre unes actituds i un llenguatge que no són correctes i que van en contra de la igualtat i el respecte". Hi ha lletres, diuen, que “normalitzen relacions tòxiques i violentes”. Els participants de les rues han de comunicar a l’Ajuntament una llista dels temes per evitar la incorrecció, com quan la censura.

El Carnaval, en si, és sexista. Sexista amb les dones i amb els homes. Hi ha carn humana que es mostra, en tota l'esplendor. Culs, pits, cames, melics, carns d’olla... Roba estreta, vistosa i escassa. Carnaval vol dir “festa de la carn”, entenent carn com cos humà i les seves passions. Suor, cossos seminús, balls explícits. Aquesta és la gràcia, si en té alguna.

Quan algú canta una cançó, sigui una dona o un home, canta, sovint, sobre relacions tòxiques, perquè si no les cançons són molt avorrides. La Shakira, la Paquita la del Barrio, els Rolling Stones, els Siniestro Total... Tu no m’estimes i em moriré, et vull matar, mala pècora, ets una rata immunda, soc un Ferrari i la teva nova nòvia un Twingo... La literatura és passió, i la passió no sempre és ponderada. La Catherine de Cims borrascosos diu que si tot l’Univers sucumbís i “ell” es quedés, podria seguir existint, però no podria si tot romangués i “ell” no. Això seria considerat, avui en dia, tòxic, com la cançó Sin ti no soy nada, d'Amaral.

Si no volem cançons sexistes al Carnaval, prohibim el Carnaval. No m’agrada la lletra de Mayores, però no la prohibiria. No m’agrada la lletra de Y cómo es él, però no la prohibiria. Totes dues cançons parlen de relacions que no voldria per a mi, però Déu me’n guard de censurar res. Un Carnaval sense perreo i amb censura no és res més que una Quaresma. No es poden posar normes a la disbauxa. Si cal, prohibiu-la als menors, com el tabac.