Carnaval i alegria el 1928
Peces històriques
De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928. Rovira i Virgili, historiador i polític d’ERC, fundador de Revista de Catalunya, va excel·lir com a periodista en política internacional, però conreava també, com en aquest cas, el costumisme crític.
En lloc de fer disquisicions sobre la decadència i l'agonia del Carnaval, parlarem avui de les relacions que hi pugui haver entre el Carnaval i l'alegria. Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència caricatura i extralimitació. La terrible obligació de divertir-se damunt els concurrents a les festes carnavalesques. I cada vegada que un es troba en el cas de divertir-se, té probabilitats de caure presoner del tedi. Carnestoltes és foll. I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l'ànima humana. L’home, quan sent el picarol de l'alegria dintre d'ell, és més conscient encara de la pròpia vida, i la visió del món se li fa més clara. L'alegria exigeix moderació. Una alegria exagerada és un estat patològic. Si us fixeu bé en els esguards que brillen en les cares pintades o emmascarades, hi veureu o lassitud o perversió. Per a molts, el Carnaval és com una embriaguesa de plaers. Beuen l'alegria com si beguessin xampany. I l'alegria els puja al cap i es converteix en metzina o en un soporífer. Els qui fan d'actors del Carnaval són ben de plànyer. Són de plànyer la gent de disfressa, de ball amb aventures, de carrossa guinyolesca i de facècia desvergonyida. En el millor cas, la gent que vol fer riure en els dies de Carnaval, aconsegueix fer riure. Això és un èxit relatiu. En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors. I l'encís que la multitud pot trobar en aquests dies, és el de la pròpia contemplació. La gent va a veure la gent. Quina gentada! I el que menys desvetlla és el pas dels qui, a peu, a cavall o en vehicle, s’han proposat de "fer alegria", com si es tractés de "fer salut". Sovint, en parlar de l'alegria, diem: "sana alegria". En aquesta adjectivació hi ha una redundància. L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.
