La carn (del ‘chuletón’) és feble

La controvèrsia que van aixecar les declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre la conveniència de reduir la ingesta de carn en la dieta dels espanyols només s’ha estroncat amb el ball de ministeris que Pedro Sánchez va organitzar pocs dies després. Fins i tot hi ha qui diu que aquest és un dels motius de la renovació del govern, cosa que sembla exagerada. Cal dir, però, que el president del govern espanyol no va elevar el nivell del debat amb el seu estirabot sobre el “chuletón imbatible ”. Potser és que no hi ha debat possible, ja que el cert és que l’estat espanyol és el país d’Europa en què es menja més carn, tot i que la immensa majoria dels experts, tant en nutrició com en ecologia, aconsellen reduir-ne el consum.

Gairebé totes les reaccions reflectides als mitjans de comunicació, més enllà de l’esperada defensa d’un sector econòmic important, han estat poc matisades, per viscerals, potser només en aparença, atès que la dissensió interna al govern ha estat explotada per la dreta mediàtica per atacar-lo, com ja és habitual. Tanmateix, ens poden incitar a preguntar-nos per què la defensa del carnivorisme sol estar lligada amb la de valors conservadors. Algunes feministes, com Carol Adams, autora de La política sexual de la carn, associen aquesta defensa abrandada del consum de carn, de vegades contra tota evidència científica, amb un ideal de virilitat que desemboca també en conductes sexistes. Fins i tot un filòsof poc sospitós de feminisme radical com és Jacques Derrida corrobora aquest lligam en un text dels anys vuitanta, on diu amb humor que abans hi haurà una dona presidenta de la República francesa que un home que es declari públicament vegetarià. És clar que en aquella època no existia una Marine Le Pen, però també que en gairebé quaranta anys no hi ha hagut ni una cosa ni l’altra.

Tanmateix, dins dels feminismes i fins i tot dins dels ecofeminismes, les posicions sobre el consum de carn són diverses. Hi ha filòsofes com Donna Haraway o Vinciane Despret que el defensen -sempre de forma molt més moderada que els hàbits actuals- per protegir la ramaderia tradicional, sobretot en cultures que desapareixerien si aquesta s’eliminés, o neotradicional a les societats occidentals. Aquest tipus de ramaderia s’oposa al sistema més corrent a Europa, el de les granges industrials, que sovint ni tan sols mereixen el nom de granja, ja que s’assimilen a fàbriques de proteïna animal, però a partir d’una primera matèria composta d’éssers vius. Al nostre país, aquesta ramaderia neotradicional està representada, per exemple, per l’associació Ramaderes de Catalunya, que, amb altres de similars (Ganaderas en Red, Dones del Món Rural...), tenen objectius clarament feministes, en especial el d’afavorir i visibilitzar la feina de les dones en aquests sectors.

Entre les noves generacions feministes, però, cada cop agafa més força el veganisme, que no només implica deixar de menjar carn, sinó també prescindir d’altres productes que en deriven, com els lactis o la llana i el cuir. La justificació del veganisme no és principalment ecològica (que és l’argument del ministre Garzón i que també guia les associacions ramaderes esmentades), sinó ètica: pensar que els éssers humans podem disposar dels altres animals, ja no per a les nostres necessitats, sinó fins i tot per als nostres plaers i distraccions, només es pot defensar a partir de l’especisme, la creença en la superioritat radical de la nostra espècie per damunt de tota la resta.

Jane Goodall, que s’ha passat mitja vida interactuant amb ximpanzés, els nostres parents més pròxims -i l’altra mitja fent campanyes contra l’extinció d’espècies animals i el canvi climàtic-, conclou de les seves observacions que els éssers humans poden ser, en ocasions, moralment superiors als seus cosins germans, però també molt inferiors. En una entrevista recent al New York Times, es declara vegana, però també afirma que, abans de voler estendre universalment el veganisme, caldria pensar molt bé què passaria amb qui treballa en els sectors que resultarien afectats per aquest canvi radical en la manera de viure actual. I, entre aquests treballadors, hi ha qui inclou els animals de granja, com l’etòloga Jocelyne Porcher, que defensa que entre els éssers humans i certs animals pot haver-hi una relació de veritable treball comú, amb el respecte als drets de l’altre que implica aquesta noció. Se li pot objectar que cap relació laboral intrahumana que es pugui considerar ètica inclou la mort programada del treballador, però aquí entraríem en un altre debat sobre qui té dret a decidir sobre la vida de qui.

En definitiva, una polemiqueta com la que hem vist aquests darrers dies arran de les declaracions -finalment força tímides- del ministre hauria pogut donar peu a un veritable debat d’idees sobre el present i el futur de la nostra societat, però com resulta freqüent les respostes més difoses, amb algunes excepcions, han volat a una alçada gallinàcia, per utilitzar una metàfora animal.